Teresa Colom: La paraula justa

Sempre és il·lusionant publicar un llibre nou i, els dies previs a la presentació, l’emoció natural es veu continguda pels nervis per com serà acollida l’obra. Molts autors fan (fem) el paper i procurem no mostrar un entusiasme excessiu, per si de cas: per dins ens morim de ganes que tothom vegi els encerts de la nostra feina, tot i que aquesta esperança es barreja amb la inquietud i la incertesa per com ho rebrà el públic: el nou llibre agradarà als lectors? Què en dirà la crítica? Com seran les mencions a la premsa? Són dies d’impaciència, en què esperes el vistiplau de l’editorial per poder anunciar als quatre vents el dia, hora i lloc de la presentació. Fa més de deu anys la Teresa Colom i jo compartíem, sense saber-ho, aquesta circumstància i quan ens en vam adonar, vam descobrir que havíem escollit la mateixa data per a la presentació a Andorra de les nostres respectives novetats. Fatal coincidència perquè compartim una part dels nostres lectors. He de confessar que la situació m’anguniejava: jo ja havia anunciat la data a l’agenda.ad i havia avisat amics i saludats. Patia per com resoldre aquella situació que podia provocar una greu desavinença. No ens teníem la confiança d’ara, en aquell moment no la coneixia gaire i no sabia com reaccionaria quan la vaig trucar per telèfon. Afortunadament, ens vam entendre de seguida i la Teresa, amb un gest d’elegància i generositat que l’honora, em va cedir la data. Ella podia haver-se fet valdre, però en lloc de tensar la corda va preferir que sumessim. En comptes de competir, millor col·laborar. “Els dos volem el mateix, ens hem d’ajudar entre col·legues de lletra”, em va dir sense demanar res a canvi. Crec que diu molt de cadascú de nosaltres la manera com encarem les situacions conflictives, i per això mai no oblidaré la facilitat amb què la Teresa va desfer un possible problema, que amb les seves paraules senzilles es va esvair com una boirina matinal d’hivern.

Teresa Colom, andorrana nascuda a la Seu, va estudiar econòmiques i era una jove promesa de les finances andorranes fins que després d’uns anys a la banca ho va deixar tot per dedicar-se de ple a la literatura. Ha escrit diversos llibres i ha rebut premis que reconeixen la seva obra. Primer va conrear poesia, durant uns anys va col·laborar en aquest diari, després es va passar a la prosa, demostrant ser una narradora de primera, tant en relats com en novel·la, i no fa gaire ha publicat Tot va passar alhora, el primer llibre de no-ficció, en què explica una història familiar que sembla extreta d’una novel·la de Flaubert –que curiosament, com ella, va néixer un 12 de desembre. Que Colom és una de les nostres autores més internacionals ho demostra el fet que dirigeix la Fundació Ramon Llull. Amb l’espectacle 32 vidres, basat en el seu poemari On tot és vidre, la poesia s’alçava a l’escenari i es feia veu, cadència i textura, els poemes es convertien en pell, cos i moviment. Prima, esvelta, de cabells rossos i la pell finíssima, de marbre polit, transmet una delicadesa que contrasta amb la seva obra, llaurada per durs plantejaments existencials: les limitacions i la fragilitat de la condició humana, així com el patiment inherent a les relacions familiars i personals són alguns dels eixos que vertebren la seva obra. Sigui sobre un escenari o a peu pla, amb micro o a cappella, quan Colom recita sembla un ésser caigut d’una dimensió superior i que està de pas per la nostra prosaica realitat. Podria semblar artificiós, però no ho és: la mateixa sensació perviu en el tracte directe i personal. El ritme cadenciós de la veu, la transcendència que imprimeix a les paraules i la sensibilitat que desprèn, són consubstancials a la seva natura poètica, de manera que fins i tot quan es comparteix una estona informal amb ella, hom té la impressió que, a estones, està com absent, perquè una part d’ella ha tornat en aquell lloc on es congrien les paraules i surten poemes, espai que, quan tractes la Teresa, és obligat d’imaginar vaporós i eteri, gairebé angèlic.

Transmet una delicadesa que contrasta amb la duresa de la seva obra

Si fos un personatge de ficció seria perfectament versemblant –podria ser la protagonista d’una novel·la inèdita de Jane Austen o les germanes Brönte–, en canvi, com a persona real és més difícil d’entendre. En el tracte proper és cordial i sincera, però fa la impressió que està en una altra freqüència emocional i sento que no acabem de sintonitzar. En els últims anys hem col·laborat sovint i he organitzat les visites als centres escolars on llegeixen alguns dels seus poemaris i sempre ho ha posat fàcil. Només un cop ha demanat una cosa: “Necessito descansar un temps dels recitals escolars.” La Teresa té aquesta manera de parlar en què cada cosa que diu sembla que n’ometi moltes altres. No vaig preguntar el motiu i vaig interpretar que volia un temps d’introspecció per escriure. I és que amb ella em passa sempre això (i diria que no soc l’únic): jo, que soc tafaner de mena i sempre pregunto, encara que pugui semblar indiscret, amb la Teresa Colom no goso fer-ho perquè intueixo que puc incomodar-la. Hi ha cert pudor –que òbviament respecto–, certa distància. Sempre havia pensat que si fos un personatge de ficció, seria una protagonista sensible i, precisament per això, molt complexa, una heroïna que sobreviu al tedi i al sense sentit de tot plegat, torturada per una insatisfacció permanent. Si fos un personatge, imagino que se sentiria atrapada. Però com és la persona real? D’alguna manera, intuïa que només podria saber-ho quan ella volgués.

A Tot va passar alhora –que significativament se subtitula Memòria del fred– ella mateixa explica que ha estat educada i ha crescut amb i en aquesta fredor emocional, que a casa seva les mostres d’afecte eren una raresa i que ha heretat silencis i conflictes que es van produir fins i tot abans que ella nasqués en un desembre gebrat de la Seu. Inevitablement, va interioritzar aquestes tensions i patiments i el natural instint d’autoprotecció l’ha dut a crear-se els escuts amb què s’ha blindat durant tants anys: les reserves i els silencis de tot allò que calla quan parla i escriu. Sobretot quan escriu perquè en ella la literatura és refugi indispensable. Mai se li escaparà un mot de més. És l’escriptora de la paraula justa.