DMG
Sergi Mas: El menairó d'Aixovall
Sergi Mas.
Sembla que li ha de costar moure’s i no aconseguiríeu fer-lo córrer els cent metres llisos. Però quan treballa al seu taller, sorprèn l’agilitat amb què es belluga. A la casa Duró d’Aixovall, on va viure i treballar tants anys, jo ensopegava amb el miler d’objectes que s’arraïmaven a qualsevol racó i em sentia insegur, maldestre i desmanyotat, sempre a punt de trencar qualsevol peça, mentre ell s’oblidava del seu bastó i semblava que saltava d’un banc a l’escriptori per agafar uns papers i tornar d’un saltiró al taulell on mig recolzat feia anar el punxó per burinar per musicar una peça de fusta. Veure’l aguditzar la mirada mentre treballava envoltat de gats al seu estudi d’Aixovall, a part d’una experiència sensacional i que et contagiava la seva passió per la feina, era veure com es transformava en un menairó feliç. Àgil, vivaç, trapella. “Vigila amb aquell pot d’eines, que no caigui”, m’avisa, i quan em giro preguntant que quin pot d’eines, frego una mena de càntir ple de pinzells, punxons i altres eines que no sé ni per a què serveixen, i aleshores la ceràmica tremola al cantell de la posella que hi ha a tocar de la porta i per sort soc a temps d’agafar-la i evitar la trencadissa vaticinada. Soc jo qui va sorrer. El Sergi somriu sorneguer. Imagino que dins la tupina mastega un “no falla mai, aquest no ha agafat un punxó en sa vida”. Em coneix de fa temps i em pren el pèl sense mala fe, i sap que entendré la broma i per això als dos se’ns dibuixa un somrís silenciós a la cara. Touché: faig més de pressa els cent metres llisos, però en la resta, la crossa em fa més falta que a ell. Al seu costat em sento carranc. Sap que em dedico als papers i poca cosa més, no com ell, que ho toca tot. Ha escrit llibres de ficció, d’assaig i divulgació; és pintor, escultor i gravador; ha fet auques, cartells i fins i tot tires còmiques, però per sobre de tot es considera artesà.
D’aspecte singular, és molt baix i carranqueja; tot i que no he preguntat mai, sempre he pensat que es devia a una poliomielitis sense tractar, com tants nens que van patir aquesta malaltia en l’Espanya de postguerra i que el franquisme no es va preocupar de medicar. El veureu ranquejar amb un ritme descompassat, ajudant-se d’un bastó; des que s’ha fet gran, quan s’asseu, bufa cansat. Però no us equivoqueu per la fragilitat dels ossos, el Sergi té una energia encomanadissa, uns ulls que espurnegen sota les celles poblades i una manera de riure que eixampla l’alegria puntual i fa que les riallades s’envolin amb felicitat. És vitalista, sí; però que no es confongui un esperit jovial i confiat amb il·lusòria candidesa o una ingenuïtat naïf. A mi em sembla que el Sergi mai no s’ha mamat el dit i una curiositat infinita combinada amb la seva mirada crítica cap al món és el que li ha permès entendre de manera cristal·lina el tarannà andorrà i la transformació de la cultura ancestral pirinenca –expressada a través d’una artesania d’objectes i materials senzills, però amb alt poder simbòlic– en una pseudocultura materialista i ufanosa, però de valors decadents. Això és el que en trec sovint del seu discurs quan parlem o el llegeixo –de manera directa o implícita– tot i que he de confessar que no sé si és ell qui ho diu així o si soc jo qui ho vol entendre d’aital manera.
La talla que venerem al santuari de Meritxell és obra seva
Sergi Mas va venir a Andorra per ajudar el seu amic i artista andorrà Bonaventura Naudí per fer l’escultura de Sant Cristòfol que havia de presidir la capella, situada al bosc de la Rabassa, que els lauredians amants dels cotxes havien decidit dedicar-li al seu patró. I el que havia de ser una estada temporal es va convertir en el destí definitiu de tota la família. Mas es va enamorar d’Andorra i el 1957 es va instal·lar a Aixovall. Va començar col·laborant amb ebenistes locals i va ser així com va rebre l’encàrrec de dissenyar el nou mobiliari de Casa de la Vall i, per tant, és a ell a qui devem l’aspecte de les sales del Consell General i del Tribunal de Corts. Durant anys va viure de les peces d’artesania i de les reproduccions de la Mare de Déu de Meritxell fins que va rebre l’encàrrec de fer-ne una còpia per a la clínica de Meritxell, per la qual cosa va fer una mascareta de l’original, així com unes plantilles del conjunt de la talla. I quan el 1972 va cremar el santuari, se li va demanar que s’hi desplacés, com a gran coneixedor de la talla, les seves formes, claus de forja i policromia per identificar possibles restes, però en no trobar-ne cap, el Sergi sempre ha sospitat que l’incendi amagava un robatori. Però això no es pot provar, és clar. Posteriorment, se li va encarregar de fer una còpia fidedigna per reemplaçar l’original romànica desapareguda: la talla que avui venerem al santuari de Meritxell és obra seva. No és aquest el lloc adequat –impossible en tan poc espai– ni és la finalitat d’aquest retrat explicar una obra extensíssima, polièdrica i polifacètica caracteritzada, a parer meu, pel fet d’haver sabut captar els elements essencials constitutius de la cultura ancestral andorrana. Una cultura petita, senzilla, però genuïna. I el Sergi, malgrat que a alguns els pot semblar un personatge antediluvià, sap que a la universalitat només s’hi arriba a través d’allò extremament particular, que només allò local pot tenir un sentit profund i suficientment arrelat per esdevenir global.
Enllà de ser un homenot imprescindible, crec que Sergi Mas és l’artista andorrà més important de la segona meitat del segle XX –amb permís de Josep Viladomat i Francesc Galobardes. Viu en coherència amb el seu sistema de valors. Viu humilment, i potser per això alguns polítics arribistes i ignorants no el coneixen o el menystenen perquè no presumeix ni fanfarroneja. Prefereix considerar-se artesà abans que artista, perquè a l’artesà se li pressuposa l’ofici. I per a ell, l’activitat creativa és primer de tot un ofici. I després hi ha la llibertat que ell experimenta al taller. Com passava amb els mestres romànics, segurament passarà a la història com “el mestre d’Aixovall”. Però quan el veus al taller –lliure, entremaliat, feliç i jovenívol– a mi em sembla que en realitat és “el menairó d’Aixovall”.