DMG
Roser Suñé: Esmolet del barri antic
Roser Suñé.
Segons el diccionari normatiu, esmolet és sinònim d’afilador, però en els parlars de les nostres latituds sabem que ser un esmolet significa ser algú espavilat, viu, d’intel·ligència esmolada. Coses de la llengua –i segurament reflex de la societat que l’ha parlat–, esmolet no accepta femení, i no sé com hauria de fer si volgués concordar-lo en aquest gènere: una esmolet o una esmoleta? En qualsevol cas, en registre col·loquial i familiar, el seu ús és més proper a l’elogi que a la crítica i potser pel sufix amb aires de diminutiu, sembla que s’hagi d’utilitzar afectuosament per a la canalla. I així és com veig la nostra protagonista en una foto en blanc i negre (al número 2 de la revista Portella), al balcó de casa Motxilla, a la placeta de Sant Esteve, al rovell de l’ou del que avui anomenem barri antic. Filla única d’una família humil, la Roser va viure una infància feliç a Andorra la Vella, jugant amb un cavallet de cartró al balcó de casa o seguint els altres nens pels carrers fins a Casa de la Vall, delint-se per les coques de xocolata i els xuixos farcits de la pastisseria del costat de l’església, fascinada pels barrets de mexicans multicolors de les botigues de souvenirs i endinsant-se en el garbuix sensorial d’aromes i tactes de la botiga de queviures. La imagino mirant-ho tot amb curiositat infinita i ara la veig que s’atura de patac, estira el coll com un periscopi i amb les celles dibuixa un signe d’interrogació quan sent uns turistes que parlen francès. Li costa entendre aquelles paraules estranyes i precisament per això para atenció dissimuladament, fins que és descoberta, i quan els francesos se li adrecen ella esbossa un somriure recelós i fuig corrent.
Roser Suñé continua moguda per la mateixa curiositat d’aquella nena que volia entendre el món que l’envoltava, amb l’única diferència que ara va equipada amb uns allargavista que li permeten qüestionar-se –i qüestionar– els mecanismes de les complexes societats occidentals en un entorn globalitzat. Potser m’equivoqui, però sempre m’ha semblat que la Roser era algú capaç d’aparcar la sensibilitat i els sentiments per poder analitzar racionalment les situacions que han despertat el seu interès. La Roser necessita entendre. Diria que la fam per aprendre constantment ha estat i continua sent un dels seus motors vitals. L’altre motor que la mou és el pas a l’acció. L’anàlisi, la reflexió i l’aprenetatge han de servir per passar a l’acció, una acció analítica i planificada, però també –i sempre– compromesa. Com si fos un exemple viu d’allò que Rousseau va anomenar el contracte social, Suñé ha mostrat, en les diverses etapes de la vida, un compromís sincer per retornar a la societat una part del que aquesta li ha donat. Primer com a ensenyant. Per això, de ben jove, va estudiar Ciències de l’Educació, estudis que va complementar amb els de Filologia Catalana, i una gran part de la seva carrera ha estat en l’àmbit educatiu, tant a primera fila, fent classes, com dirigint el Centre de Formació d’Aprenents, fins a arribar a ocupar el càrrec més decisiu com a ministra d’Educació (2011-2015). Enllà de la feina, la seva sensibilitat social també es veu reflectida pel pas per la direcció de projectes d’Unicef Andorra o pel fet d’haver estat membre fundadora del col·lectiu Portella, feliç aventura de dinamització cultural on vam coincidir.
Sent la mateixa curiositat d’aquella nena que volia entendre el món
És la mateixa responsabilitat el que la va dur a acceptar diversos càrrecs públics –que ella mai no ha buscat– i a implicar-se activament en política com una altra forma de contribuir al progrés d’Andorra. Però sempre ha vogut combinar o alternar les responsabilitats polítiques amb la tasca educativa, de la qual mai s’ha volgut desvincular. És important tocar de peus a terra, crec que em va dir un dia, parlant precisament del fet que ha acceptat funcions institucionals, però mai ha volgut desvincular-se de la realitat del carrer. Entre altres responsabilitats, ha estat directora d’Exteriors i representant permanent adjunta a les Nacions Unides, a Nova York, i finalment ha passat a la història en ser la primera dona que ha ocupat la cadira de síndica general (2019-2023), càrrec que s’adiu molt a la seva capacitat per aconseguir consensos i a una personalitat oberta i dialogant –malgrat que a vegades el seu posat seriós pugui semblar un espadat, és només una aparença superficial fruit de l’herència gestual d’un llinatge de gent de muntanya, distants i recelosos per natura.
Coherent amb un sistema de valors propi allunyat de la superficialitat i del materialisme –el seu humil Corsa blanc de direcció “insistida” i que va durar trenta anys és prou eloqüent–, creu en l’esforç, el treball i el mèrit personal com a formes d’avançar en el desenvolupament professional. Oberta a noves aficions, com l’esquí de fons o l’excursionisme, ara que s’ha retirat de la primera línia política –ja veurem si de manera definitiva– ha convertit una de les passions que l’ha acompanyat tota la vida en una professió a temps parcial: com a amant dels llibres que la van dur a estudiar Filologia, ara que s’ha mig jubilat col·labora activament amb la llibreria La Trenca, al centre d’Andorra la Vella, on podem trobar-la despatxant amb naturalitat i on va proposar un cicle de xerrades i lectures per entendre el món que vivim. Aquella nena que corria pels voltants de la placeta de Sant Esteve i que va marxar per voltar mig món, ha tornat al barri antic, als carrers que la van veure créixer i que, com si fossin un cordó umbilical, la lliguen als seus orígens humils. Ha vist Casa de la Vall amb ulls infantils i hi ha entrat convertida en la primera dona de la història a dur la capa de síndic, la màxima autoritat andorrana durant segles. Però continua sent la mateixa persona senzilla i sincera, de somriure discret, que estira el coll i, aixecant les celles interrogatives, obre uns ulls grans i ametllats, ulls romànics, de pantocràtor, quan vol entendre alguna cosa. Roser Suñé, esmolet del barri antic.