DMG
Mossèn Ramon: Pura presència
Mossèn Ramon.
On és mossèn Ramon? Malgrat una nevada considerable, molts veïns i veïnes de Canillo havien pujat fins a la parroquial per oir missa, un diumenge d’hivern dels primers anys vuitanta, però el mossèn no hi era. Alguns seien als bancs i esperaven religiosament, altres s’estaven drets al passadís o recolzats a la reixa que en aquell moment estava a l’entrada de l’església. Jo i altres nens de mal seure esperàvem impacients a la porta i, quan no ens veien, sortíem al carrer i jugàvem amb la neu, fins que ens renyaven i havíem de tornar a fer guàrdia des del llindar de sant Serni. El mossèn baixava de Soldeu, on havia dit missa, i abans la treta de neu no era com ara i no hi havia mòbils. Només s’havia de tenir paciència. Per fi el vam veure aparèixer al capdavall del carrer Major amb el seu escarabat blau cel. El carrer costerut estava totalment blanc i el mossèn pitjava el gas a fons per no perdre tracció. El cotxe culejava, escopia neu als vorals i patinava de no dir, però amb uns hàbils girs de volant aconseguia arribar al cap del poble com si fos un ral·li. Allà on el cotxe deia prou, el mossèn clavava el fre de mà i baixava com un llamp mentre la canalla, com escolanets improvisats, anunciàvem als quatre vents, i amb to victoriós: “Ja arriba mossèn Ramon!”
Com es fa el retrat d’algú que sembla que tothom coneix i que tothom estima? Què més es pot escriure d’ell que no hagi estat dit abans? Com que no ho tinc clar, intento fer memòria i em visiten els records d’una altra nevada, uns anys més tard, quan encara no tenia cotxe. Jo vivia al Tarter i malgrat que la carretera estava emblanquinada, confiava que en algun moment passaria el clípol o que algun conegut o saludat de la parròquia em veuria a temps de frenar. I va ser el Golf del mossèn el que es va aturar. “Puja, va!” Durant el trajecte no sé de què vam parlar, però en arribar al carrer Major, totalment nevat, vaig notar com enfonsava el peu al gas per fer la pujada. “Et deixo a la rectoria, va bé?” Vaig contestar un sí de copilot, ras i curt. Però just abans del molí fariner un gos entorpia el pas, jugant amb la neu al mig del carrer. “Jo no m’aturo!”, va exclamar el mossèn, i no sé si m’ho deia a mi, al gos, a ell mateix o a tots alhora. I, efectivament, no va afluixar, per no relliscar, i quan el gos ho va entendre, a l’últim moment, va apartar-se. Ara sé que el mossèn ho tenia apamat i sabia que el gossot s’enretiraria.
Com es fa el retrat d’algú que tothom coneix i que tothom estima?
El mossèn no va aturar-se. Ni aleshores ni ara. Amb tenacitat, insistència i sense rendir-se –sense aturar-se– va aconseguir crear les colònies populars i va néixer AINA en un moment decisiu de la història d’Andorra, quan encara hi havia tantes coses a fer per esdevenir un país modern. Com hauria estat avui Andorra si en aquell moment mossèn Ramon no hagués sabut mobilitzar totes les institucions i entitats públiques, privades i religioses per crear AINA, en una època en què les institucions i entitats estaven acostumades a un altre ritme i a altres maneres de fer eclesiàstiques? Hem de considerar AINA com una estructura d’Estat, no només perquè ha estat pionera i referent en l’educació en el lleure, sinó perquè ha esdevingut un element de cohesió social i ha contribuït a construir la identitat del país. Diverses generacions hi han après, de la mà del mossèn, a conviure, a estimar les nostres muntanyes, Meritxell i els altres elements identitaris d’Andorra. Res d’això no hauria estat possible –ni ho seria encara avui– sense la determinació i la capacitat del mossèn per aglutinar tothom en un exercici pràctic del virtus unita fortior, qüestió tan poc evident en un país com el nostre que necessitem tenir-ho al lema de l’escut perquè no se’ns oblidi. Però mossèn Ramon no ha volgut mai cap protagonisme ni reconeixements i això encara l’honora més. El que ha fet, ho ha fet –i ho fa– perquè vol. I aquest –juntament amb el seu vitalisme i amor per la natura– és un dels trets de la seva personalitat que més m’agraden: la seva independència. No m’ha semblat mai un home que es deixi fer, ni que sigui possible manar-lo. Els seus amics ho diuen: el Ramon va a la seva.
A la primavera ens vam trobar i em va oferir un cafè. “Va, seu, no siguis desagraït.” Vam seure i vam parlar de llibres, i en un moment determinat, vaig recordar que li donarien una medalla honorífica –ara ja li han lliurat– i li ho vaig dir. Ell va tancar els ulls, com fa sovint, i va fer com que amagava el somriure entremaliat, i es va arronsar d’espatlles, com dient, què vols fer-hi noi, ara em volen donar una medalla. Quan va obrir els ulls em va clavar una mirada espurnejant i divertida i ens vam entendre: sense obrir boca em va dir que la medalla no em fa ni fred ni calor, l’única cosa que vull és fer les coses bé. Si me la donen per la feina d’AINA, d’acord. No em va dir que ja li havien donat altres mencions honorífiques de noms ampul·losos d’Espanya i França. La seva humilitat i senzillesa enganyen. No és el mossèn pagès que hom pot imaginar. El seu front ample és de savi grec i els ulls vius, de mirada profunda, semblen d’antic escolàstic. Ha llegit infatigablement i també ha après molt parlant. Però també ha escrit molt i parla molt a qui vol escoltar-lo. És generós. Això sí, a vegades en la tertúlia –fins i tot també quan parla ell– tanca els ulls i pot semblar cansat o absent, i si amb els ulls tancats mira al cel, hom pot creure que la conversa l’avorreix. Però és a l’inrevés: un altre estaria distret planificant les colònies del pròxim estiu, capficat per la preparació del Dia de Meritxell, pensant en l’article que ha de lliurar al Diari o en l’homilia de diumenge. Però ell està centrat sempre en el present, dedicant tota la seva atenció a allò que estigui fent en aquell moment, encara que sembli una cosa tan banal com fer un cafè. I per això, seure al seu costat transmet aquesta sensació de pau i serenor. És pura presència.