Reportatge DMG

Entre muntanyes

La casa de colònies AINA esdevé un projecte intergeneracional El respecte pels altres i per la natura són valors fonamentals.

AinaClàudia Campos Troncoso

Creat:

Actualitzat:

AINA és una família, és com una segona casa on t’agrada tornar quan fa molt temps que no hi ets”, relata Glen McHardy, monitor des de fa vuit anys. La casa de colònies s’ha convertit en tot un símbol per al país després de quaranta-dos anys d’història, pels centenars de nens que han passat per les seves habitacions. “L’home fa la casa i la casa fa l’home, si no haguéssim tingut el lloc aquest projecte no hauria aguantant tant temps”, assegura mossèn Ramon. Un projecte que va néixer de les inquietuds pedagògiques d’un jove mossèn arribat a Canillo que volia “fer país” a través de les experiències vitals dels nens i nenes del Principat. El que va començar amb una guspira d’un incendi al Pas de la Casa ha significat “una escola de vida” per a molts nens i nenes del país, que han passat els estiu a la casa de colònies i a la borda, i també als campaments.

Un projecte que s’ha convertit en intergeneracional. “El cicle vital és ser nen, passar per monitor i portar els teus fills a AINA perquè se segueixi el camí”, explica Arnau Costa, que va “començar a formar part d’aquesta família” a les colònies per primera vegada l’any 1985. “Portar els nens a AINA és voler que els teus fills visquin i aprenguin els valors que a tu t’han fet ser com ets”, relata Pau Rosillo, exmonitor i pare de dos nens. Uns valors que es fonamenten en la convivència, l’estima pel país i el seu entorn natural i créixer entre iguals. “Jo volia crear un lloc on els nens del país poguessin aprendre a conviure amb la natura i entendre que aquesta forma part del seu patrimoni, a més d’ensenyar a través de l’acció i l’experiència”, relata mossèn Ramon. “Els valors d’AINA són una cosa fluïda i molt poc tangible, per a cadascú representa quelcom diferent. Sí que és veritat que l’essència del que intentem transmetre als nens és la mateixa”, assegura McHardy. “Jo tenia clar als campaments que volia ser monitora per poder ense­nyar a les generacions futures el sentiment de llibertat i de creixement personal que vaig aprendre jo des dels sis anys a AINA”, relata Maria Vidal, monitora de colònies des de fa quatre anys. “Tot i que els nens que vaig tenir com a monitor ja no formen part de l’equip de monitors, crec que l’essència d’AINA perviu i per això no he dubtat mai que el meu fill ha d’anar-hi i aprendre el que significa compartir i conviure amb altres persones amb les quals inicialment no tens res a veure”, sentencia Arnau Costa.

Els fonaments d’AINA, l’amor pel país i el seu patrimoni, la convivència, la creativitat, els valors humans i cristians i la integració, han seguit fornada rere fornada de nens i nenes i monitors, pel treball d’un grup de persones, Esther Planas, Jordi Lusilla i mossèn Ramon, que han esdevingut els fonaments d’aquesta “escola de vida” estiuenca al Principat. “AINA és una família per a mi, en l’àmbit personal i quant a institució és una obra social i lúdica. Podríem dir que és el meu projecte vital i em sento molt orgullós d’haver creat aquesta escola, que complementa allò après durant el curs, on educar a través de l’acció és la seva part fonamental”, assegura mossèn Ramon.

Una manera d’educar i fer pedagogia que ha agrupat gent i ha fet veure el país amb uns altres ulls. “Crec que jo no entendria Andor­ra de la mateixa manera, ni Andorra tindria la mateixa identitat si no existís AINA. És una cosa que es retroalimenta bastant, perquè és un projecte pel qual passen centenars de nens a l’estiu i fa quaranta anys que funciona, si fas números hi ha un gran percentatge de la població andorrana que ha mamat des de petita els valors d’AINA i ara mateix són generacions que estan arreu de la societat”, sentencia McHardy. “Soc de Barcelona, vaig estudiar a Barcelona, però haver vingut a AINA de nen em va canviar. Li dec molt i conec el país, la societat i estimo moltíssim les seves muntanyes per AINA. Quan vaig tenir l’oportunitat de venir per quedar-me no ho vaig dubtar, sento Andorra com a meva”, explica Pau Rosillo. “Aquí hem passat nens de tot arreu, jo encara conservo els amics que vaig fer als estius a les colònies i als campaments, una vegada l’any ens reunim per recordar i seguir fent família”, assegura Arnau Costa. “Molts diuen que AINA és com una secta, però jo crec que no, que som un grup de gent que ens ajudem entre nos­altres i que donem part del nostre temps lliure per poder ajudar els altres i es fa de manera altruista”, sentència Rosillo.

Sis setmanes d’estiu que esdevenen uns dies d’experiències vitals per a centenars de nens on l’estima per les muntanyes i la natura és l’element central, un exemple d’això són els campaments. “Poca gent pot dir que ha fet tot Andorra, o gairebé, en un estiu, o que ha après a conviure amb la natura i a respectar-la, creant un campament des de zero”, assegura Rosillo. “Jo no he estat nen a AINA, però el món del lleure no m’ha aportat tant com estar aquí de monitor. He valorat molt més el nostre entorn natural i he après a conviure amb ell”, explica David Haro, monitor. “Quan ets nen realment no veus el que significa fer excursions o estar a la casa, però quan fas el pas natural cap a monitor descobreixes el projecte pedagògic que hi ha darrere. No només és divertir-se, sinó que hi ha un projecte educatiu explícit i intencional amb una raó de ser i amb un cos i unes maneres de ser. Per mi ser monitor em va ajudar a orientar-me i al mateix temps reforça el que vull esdevenir en un futur, com a persona. Per això el caràcter d’escola vital del projecte, aquí he descobert la vocació de pedagog i educador”, relata McHardy. “Segurament si no hagués estat a AINA tants anys no hauria estudiat educació social, allà em vaig adonar que era al que em volia dedicar”, assegura Rosillo.

Una vocació que comença amb la voluntat d’ense­nyar i transmetre als nens i nenes del país els valors, més enllà de realitzar activitats de lleure i estar-s’hi durant les vacances. “No suposa un sacrifici per l’estiu, sí potser de temps, però compensa perquè poder donar el que vas rebre quan eres petit i veure que els nens s’ho passen bé i aprenen a conviure fa que tot l’esforç previ de preparació i el cansament que tens després d’un mes de colònies sigui tota una satisfacció”, assegura Vidal. “Jo vaig dedicar molts estius a AINA i potser per això, per tot el que vaig aprendre allà, com a nen i com a monitor, ara soc com soc i per això vull que el meu fill tingui l’oportunitat de poder aprendre aquestes experiències”, sentencia Arnau Costa.

Des de fa quaranta anys, quan acaba l’estiu nens i monitors tornen a casa, amb la motxilla plena de vivències i experiències vitals. “Espero que els records dels que han passat i documentals com Entre muntanyes, que veurà la llum pròximament, serveixin per fer perviure aquest projecte amb el pas del temps”, sentència mossèn Ramon.

tracking