A un pam de la glòria

“Després de diversos anys anant a l’Himàlaia i haver coronat dos 8.000, vaig pensar que ja era hora de provar el cim més alt del món.” Així comença la història de Nani Duró, una de les alpinistes que van decidir afrontar el repte de coronar amb la bandera andorrana el pic de l’Everest. “Vaig dir-li al meu cosí Oriol d’anar-hi l’any 1999, però no va poder ser. Així que vam decidir que l’any següent ho havíem de provar” i així va ser. Juntament amb Gerard Olm i Jacques Soulé, es van preparar a consciència per assolir una fita històrica per al Principat.

“La part física no va ser diferent que per a les anteriors expedicions”, recorda la protagonista. Això sí, la part logística “va ser més complicada”. “Havíem de trobar ajuts econòmics tot i que no portàvem ni oxigen ni altres extres que s’acostumen a portar”, afegeix. Cinc comuns del Principat van ajudar a fer-ho possible i una botiga d’esports va proporcionar tot el material, “que va ser primordial”. Els integrants de l’expedició tenien molt clars els passos a seguir, i un cop plantats els tres camps d’alçada, seria el moment d’emprendre l’atac final al cim.

Dels quatre que van començar l’aventura, només dos van fer el tram final. “Al Gerard li va agafar una infecció intestinal baixant del C3 i el Jacques va patir problemes de salut des del principi”, recorda, i afegeix que “en aquestes altituds el cos es debilita tant que qualsevol petit problema de salut es multiplica per cinc”. Així doncs, mà a mà, l’Oriol i la Nani van emprendre el camí cap al darrer camp d’alçada, situat a 8.300 metres. Allà “vam fondre neu per hidratar-nos i vam dormir-hi unes hores”. El 20 de maig del 2000, a les 00.30 hores, van iniciar un atac que es va quedar en un intent, tot i que les sensacions eren realment optimistes. “Vam començar a pujar a un pas inusualment lleuger”, assenyala l’alpinista.

“Estàvem convençuts que aquell dia fèiem el cim”, recorda, i afegeix que “tot anava sobre rodes”. No obstant això, com se sol dir, a la muntanya el dia gira de cop, i la meteorologia va ser la pitjor aliada.

“Vam arribar al peu del segon esglaó i vam entreveure una parella d’alpinistes morts l’any anterior”, recorda. A només 150 metres de poder col·locar la bandera andorrana al més alt del cim, l’Oriol i la Nani van debatre sobre si continuar, o no, en una “decisió molt difícil”. “Podíem continuar pujant perquè estàvem forts i motivats, potser arribaríem a dalt, però possiblement no podríem baixar per la inexistent visibilitat, el fred intens i la fatiga”, explica. Finalment, van decidir girar cua. “Vam fer el correcte, perquè ara ho podem explicar”, assegura Duró.

Amb tot, encara li queda una espina clavada. “Em vaig sentir alleugerida, però tenia un sentiment de pena i frustració”, admet. Ara queden “els bons records, que van ser moltíssims”, però en aquell moment “el fet de no arribar a dalt va ser un bon fracàs”, conscient que es va quedar, només, a un pam de la glòria. Potser no van conquerir el cim, però van portar la bandera andorrana fins al més alt.