Igualtat entre estudiants

El 5 de febrer del 2010, ara ja fa quinze anys, la comissió mixta d’Educació, compartida entre Andorra i Espanya, va acordar el text definitiu que garantia l’accés dels alumnes andorrans a les universitats del país veí. “És un acord molt breu, però que va costar molt temps tirar endavant”, recorda el secretari d’Estat d’Educació de l’època, Josep Roig. L’aprovació de la LOE, l’any 2006, establia que, a partir de l’any 2010, tots els estudiants que volien accedir a les universitats espanyoles havien de fer una única prova, és a dir, la selectivitat o les PAU. “Abans els alumnes andorrans havien de fer un examen que era sensiblement més fàcil, per a estrangers”, assenyala Roig, i per això “l’acord no es va signar abans, perquè hi havia certa manca de determinació política”.

Quan Susanna Vela, aleshores ministra d’Educació, va proposar a Roig assumir la secretaria d’Estat, “vam haver de moure fitxa molt ràpidament”, perquè el temps s’acabava. L’exsecretari recorda amb preocupació aquest expedient i reconeix que “vaig passar més d’una nit sense dormir, era una qüestió vital”. No tan sols pel poc temps disponible, sinó per l’angoixa que vivien els estudiants, les famílies i els equips docents de batxillerat. El text es va començar a forjar l’any 2007, però no va ser fins dos anys després, l’octubre del 2009, quan es van consensuar els continguts essencials d’aquest acord de reciprocitat en una reunió a Madrid on “vam participar la ministra Vela i jo mateix com a secretari d’Estat, i afortunadament es va tancar mesos després”.

El text, amb el qual “15 anys després em provoca una gran satisfacció haver donat resposta al neguit dels alumnes”, establia que els estudiants andorrans quedaven exempts de fer la selectivitat i especificava que tots aquells que superessin la prova oficial de batxillerat del Principat podien accedir a les universitats espanyoles. De la mateixa manera, els alumnes del país veí podien estudiar a Andorra amb el títol de batxillerat. Això sí, “l’admissió depenia també de la demanda i la nota d’accés que sol·licitava la universitat”, puntualitza Roig, que afegeix que en molts casos “s’han de fer uns exàmens addicionals, als quals també es presenten els espanyols, d’unes proves específiques per apujar nota” que són diferents depenent de la carrera que es vol estudiar.

L’acord va permetre una igualtat de condicions entre els estudiants espanyols i andorrans. Sense aquest pacte, els alumnes d’Andorra “haurien d’haver fet una prova que poc tenia a veure amb el batxillerat que havien cursat”. Una conformitat que va permetre “desestressar la situació” i, en part, “resoldre el futur” dels estudiants.

Tanmateix, com una arma de doble tall, “va néixer un altre neguit”. A partir d’aquell moment la prova oficial de batxillerat va passar a ser la principal preocupació dels alumnes andorrans, que Roig assenyala que es podria haver preparat molt millor “si el text s’hagués tancat amb més temps”. L’acord, que encara està vigent, es renova anualment, per assegurar la igualtat d’oportunitats i mantenir les condicions.