Andrea da Silva: De l'obligació a la passió

“El vòlei sempre ha estat present a la meva vida.” Aquesta és la passió d’Andrea da Silva, medallista als Jocs dels Petits Estats d’Europa celebrats a Andorra i jugadora professional de vòlei platja. L’afició ve a través del pare, Geni da Silva, que era jugador professional de vòlei pista. “Em feia anar per força a veure’l i abans o després dels partits jugàvem junts.” Allà va ser on Da Silva va començar a tenir passió per aquest esport i, de mica en mica, va anar practicant fins que, als 16 anys, va ajuntar-se amb un grup de noies per crear un equip, amb el seu pare d’entrenador. A partir d’aquí, tot van ser èxits.

El més recent va venir amb la medalla aconseguida als Jocs. “Em va fer molta il·lusió guanyar el bronze als Jocs. Volia estar a l’altura del meu pare”, remarca Da Silva, conscient que l’equip femení ha fet història. “El principal repte és guanyar l’or a Mònaco el 2027”, afirma.

La jugadora escaldenca té 23 anys, però ja ha recorregut bona part dels Estats Units gràcies al vòlei. “Durant la covid vaig estar jugant a Almeria, a vòlei pista, però no em va convèncer”, explica l’andorrana. Va ser la trucada d’una amiga que la va portar a l’altra banda de l’oceà. “Em va comentar que ella s’havia apuntat a una agència en què donaven beques per estudiar i jugar als EUA i jo vaig fer el mateix.” Aquesta petita acció la va portar fins a Florida, on va estar jugant dos anys a vòlei pista i estudiant gestió esportiva. “No va ser la millor època, perquè a mi m’agradava més el vòlei platja”, apunta.

Va ser llavors quan la jugadora va apostar per la seva modalitat preferida i va fitxar per la universitat South Eastern de Louisiana, on també va canviar d’estudis per apuntar-se a ciències de la salut. Fa un any que ha tornat a Florida i ara competeix amb la University of North Florida.

“Entreno tres hores al dia de dilluns a dissabte, vaig tres hores a la setmana al gimnàs i dimarts i dijous faig físic a la sorra”, comenta Da Silva, que només té el diumenge com a dia lliure. Tot i això, explica que el model estatunidenc per a casos com el seu està molt ben estructurat. “La universitat ja programa les classes perquè puguis anar als entrenaments i si et saltes classe perquè vas a una competició, la pots recuperar.”

La beca esportiva s’acaba l’any vinent i Da Silva preveu un futur incert, tot i que té clar que “vull trobar una parella i competir internacionalment”.