Èlia Quílez: Marxar fora per viure del futbol

“Vaig començar jugant en un equip de nens, al Carroi, amb quatre anys”, recorda l’Èlia Quílez. “M’hi vaig apuntar perquè els meus cosins jugaven a futbol i vaig veure que m’agradava. Llavors una amiga i jo vam decidir provar-ho.” Així va arrencar la història futbolística de la jove laurediana, que avui, amb només quinze anys, s’ha convertit en una de les protagonistes de la gesta històrica de la selecció sub 17 femenina.

Durant l’últim Preeuropeu, la victòria d’Andorra davant Israel va permetre que les tricolors acabessin com les millors segones de grup i aconseguissin l’ascens a la Lliga A. “Ho vam viure amb molta tensió, anàvem comentant el partit entre el Kazakhstan i Montenegro per WhatsApp”, explica Quilez, migcampista de l’Enfaf, que assegura que “hem fet un pas endavant molt gran”.

Per a la jove tricolor, “representar un país són paraules majors”, i reconeix que, tot i haver guanyat una lliga amb el seu club, “passar a la selecció és un nivell de motivació molt més gran”. Tanmateix, és conscient que per créixer esportivament haurà de marxar fora. “Si es dona l’oportunitat d’anar a jugar fora, agafaré l’oferta. També m’agradaria optar a una beca esportiva als Estats Units”, explica, perquè “com que Andorra és un país tan petit, no hi ha tantes oportunitats per fer carrera”. Tot i això, es mostra optimista de cara al futur: “Potser d’aquí a uns quants anys ja no caldrà marxar perquè el futbol femení aquí haurà crescut molt, però a dia d’avui viure d’això a Andorra és bastant difícil.”

Amb el dorsal 10 a l’esquena, l’Èlia s’emmiralla en referents com l’Àlexia Putellas i l’Aitana Bonmatí. Somia seguir les seves passes i algun dia vestir la samarreta del Barça. Té clar que vol jugar “fins que em doni la vida”, encara que no sigui de manera professional. Tocant de peus a terra, té previst cursar el batxillerat un cop acabi l’escola i estudiar una carrera “segurament relacionada amb l’educació”, però sense deixar de perseguir el seu somni.

La jove pot esdevenir un referent per a moltes nenes andorranes que volen seguir el mateix camí. “Que no facin cas dels comentaris dels altres”, aconsella. “Han de confiar en el procés i seguir intentant millorar”, una lliçó que ella mateixa aplica amb constància, amb sis hores d’entrenament setmanal, perquè l’Èlia sap que té molts partits encara per jugar i pensa anar pel gol.