Paula González de Alaiza: Música des del sentiment

En orquestra, en cambra o en solitari. Paula González de Alaiza no sap com, però sí que “el que més m’agrada és tocar el violoncel i vull tenir el màxim nivell i després decidir”, comenta des de Sant Sebastià, on cursa primer del Grau Superior de Música en Interpretació a Musikene. La jove laurediana de 18 anys s’encamina a ser professional de la música, que “ho havia tingut clar però requereix molt esforç”. Del Janer va anar a l’Institut Oriol Martorell de Barcelona per estudiar el batxillerat general i el musical. Sortir de Sant Julià amb 15 anys va ser “un gran pas, però era el meu ambient, estava molt motivada i tot i que amb por, marxar va ser la millor decisió”.

L’interès per la música havia sorgit a casa: mare pianista, avis a la coral laurediana i pare treballant al món cultural. Va començar fent piano al conservatori d’Andorra la Vella “i amb set anys vaig triar el violoncel, era la novetat i m’agradava que la mare em pogués acompanyar tocant”. Allí va fer les primeres audicions i ha seguit amb la Jonca, la Jove Orquestra de Girona, la del conservatori a Barcelona i ara amb la de Musikene. La jove assegura que li agrada tocar en públic, “ho gaudeixes més perquè encara que és més pressió i nervis, és ensenyar tot el treball que has fet”. Afirma que tants anys de violoncel li han donat “cert domini de l’instrument per gaudir de la música, interpretar-la des del sentiment. Si estàs pensant molt en la tècnica perquè no domines és una barrera i ara puc fer-ho com vull i el que m’agrada”. Toca peces des del Renaixement fins al segle XX i pot escoltar “una sonata de Beethoven i també l’últim d’Oques Grasses, però em centro en el que faig”, i considera el més exigent la quantitat d’hores d’estudi i de pràctica, “és un sacrifici i si no toques un dia ho notes, soc disciplinada i si vols avançar has de tocar cada dia”.

La Paula estima que oportunitats professionals d’intèrpret “n’hi ha moltes més a fora que a Andorra. No et pots guanyar la vida només a l’ONCA, en una orquestra a Alemanya, sí, és una altra cultura”. Veu complicat entrar en una orquestra i guanyar-se la vida de solista, però té l’aval d’haver accedit a Musikene: “És difícil, és un bon centre amb alumnes en bones orquestres del món.” I està enfocada a assolir el millor nivell de violoncel·lista reconeixent que “costa mantenir la motivació, s’ha d’estudiar des del primer dia de classe i una obra s’ha de preparar mesos abans”.