DMG
Repensem-ho tot
POTSER ESTEM en un final de cicle i no cal esperar que tot estigui a punt de petar per repensar un model nou. Potser podem ser proactius per dissenyar un sistema millor
No necessitem qui inspira acumular cotxes o reclamar admiració.
El model en què vivim està obsolet. Estem arribant a un final de cicle. El model econòmic no funciona. No té sentit que milions de persones no puguin menjar i que estiguem llençant menjar. Si t’atures a pensar, tampoc té sentit que milions de nens no puguin anar a l’escola, l’única opció que tenen per ser adults amb recursos per poder guanyar-se la vida. No té cap sentit que algunes persones acumulin diners que no podran gastar ni en deu vides, mentre que milions de persones no poden ni tan sols accedir a un habitatge digne.
Hem perdut el sentit de l’espiritualitat, busquem distraccions contínuament per no haver de pensar i tenim massa soroll per poder concentrar-nos en allò important. Sempre és més fàcil distreure’s que aturar-se a pensar el sentit del muntatge en què estem vivint.
Acumulem sense sentit, ens generem necessitats que no tenim i ens aïllem del nostre entorn i de les persones que tenim a prop per intentar connectar aparentment amb persones que no coneixem. Fugim endavant en comptes d’aturar-nos a pensar i d’organitzar-nos.
Esperem un miracle i, mentre esperem, no fem res per aconseguir la vida que tant anhelem. Esperem que algú vingui a salvar-nos la vida… Com si realment a algú li importés la nostra vida. Hem deixat de veure les persones com a tals per veure-les com a generadores de recursos, com a clients als quals cal extreure el màxim capital possible.
No necessitem qui inspira acumular cotxes o reclamar admiració
Anem a treballar desmotivats i sense ganes. Ens arrosseguem per l’oficina esperant la jubilació. Ens preocupem més per defensar la cadira que per produir. Ens interessa més la tranquil·litat que la productivitat. Ens motiva més atacar el company de taula que col·laborar pel bé de l’empresa.
Ens barallem per no perdre un autobús, ignorem el patiment aliè i apostem per un egocentrisme desproporcionat. Ens hem convertit en petits monstres necessitats de reconeixement.
Acumulem possessions que ens permetin marcar territori, que mostrin l’estatus i que compensin el sacrifici sense sentit al qual ens sotmetem contínuament.
Som incapaços de mirar als ulls les persones, ens atabalen els infants i no volem ni veure els avis. Ens hem oblidat d’estimar, però exigim ser estimats… No, perdó, exigim ser admirats… Ja no sabem què és la compassió, cooperar o col·laborar… No fem altra cosa que competir i competir sense ser conscients que l’evolució va ser possible gràcies a la cooperació.
Necessitem persones capaces d’inspirar-nos i de mobilitzar-nos amb l’exemple de virtuts i valors amb un profund sentit de la responsabilitat. Sé que existeixen, són en algun lloc… Necessitem persones que transcendeixin més enllà de l’interès personal i que treballin per un interès social molt més ampli.
Necessitem models realistes, d’aquells que són realment inspiradors, que mobilitzin els nostres fills a fer quelcom més productiu que exhibir-se i sexualitzar-se a les xarxes, que a voler acumular cotxes esportius o reclamar admiració a cop de filtres i muntatges.
Necessitem joves amb inquietuds, amb ganes d’aprendre i de fer del món un lloc millor. Joves més preocupats per aportar el seu talent pel bé comú que per enriquir-se fent servir qualsevol estratègia més o menys moral.
Necessitem adults que acompanyin, que aprenguin, que aportin i que tinguin cura de la gent que tenen a prop, adults capaços d’aportar i inspirar, que aportin calma i serenitat i que impulsin el talent en comptes de frenar-lo i tenir-li por. Potser, estimat lector, ha arribat el moment de repensar el model de vida que tenim…