Ser rebutjat

Com els deia, he estat rebutjat en innombrables ocasions i continuo sent-ho. És més, mai no tindré el reconeixement d’algunes persones per a les quals hauria de ser important i que van ser importants a la meva vida. Però miri, això del rebuig està sobrevalorat. Al cap i a la fi, cadascú té dret a rebutjar el que li vingui de gust. Només faltaria! No em posaré fi. Jo també rebutjo algunes coses, algunes cançons, algunes persones. I vostè? Que potser no té dret a rebutjar el que li plagui?

Et poden rebutjar per a alguns projectes, et poden rebutjar algunes persones, et poden rebutjar fins i tot els teus pares, però això no significa, ni de bon tros, que no siguis una persona plena de valor i amb molt per aportar. No facis d’un rebuig una ferida a la teva autoestima, dignitat i autoconcepte.

És més, la mateixa persona em va rebutjar durant molt de temps, després em va tenir en gran estima i em va tornar a rebutjar de nou. Era en l’àmbit professional. Ja vaig aprendre la lliçó. Les admiracions, els amors platònics i els grans amics van i venen, i això ni és bo ni és dolent, tan sols és normal.

A mi m’han rebutjat i em continuaran rebutjant. No passa res, no és res personal, o sí, però aquest rebuig no implica que no tingui valor. De vegades penso en aquell editor que em va rebutjar. Què se n’haurà fet? Com ho haurà gestionat? Doncs possiblement bé; al final ens acabem convencent del que volem. O en aquella noia que em va rebutjar. Potser era el millor per a tots dos. Sí, no tinc el més mínim dubte que era el millor per als dos. Confesso que en aquell moment no ho vaig veure així, però ara no en tinc cap dubte. També penso en aquell periodista que va rebutjar la meva proposta de secció una vegada i una altra, el mateix que després me la va donar, el mateix que després me la va treure.

No pensin vostès que és ressentiment. En absolut! Tan sols és una reflexió compartida en veu alta, una desiderata per treure ferro a l’assumpte, un circumloqui que pretén il·lustrar que no passa res perquè et rebutgin.

I què fem els rebutjats? Doncs consolar-nos, llepar-nos les ferides, aprendre el que s’hagi d’aprendre –si és que hi ha alguna cosa per aprendre– i continuar perseverant. Sí, persistir de manera intel·ligent i buscar l’entorn on valorin la nostra manera de ser, les nostres propostes i els nostres valors. No hi ha cap altra opció. Amb el cap ben alt, sense que la nostra autoestima se’n ressenti, adaptant-nos si cal, perseverant si així ho valorem.

Amb el cap ben alt, sense que la nostra autoestima se’n ressenti

Ah, una cosa més. Si han rebutjat J. K. Rowling, Cindy Crawford, l’Oprah, en Walt Disney, la Madonna o la Lady Gaga, com no t’han de rebutjar a tu, com no m’han de rebutjar a mi? Doncs això, ajusti –ups, ja havia perdut el to– les seves expectatives, tracti de trobar el lloc on encaixa i perseveri en el seu propòsit de manera flexible, tenint una cosa clara: sovint, qui rebutja no és conscient del que està rebutjant.

Què més li puc dir? Doncs que abans de rebutjar –insisteixo que hi té tot el dret del món– s’asseguri que està prenent una bona decisió.