Lloguer i salut mental

L’augment excessiu del cost de la vida té un impacte molt elevat en la salut mental. Quan una persona destina una part desproporcionada dels ingressos al lloguer, el cervell entra en estat d’alerta permanent. La por de no poder pagar el mes vinent, a perdre l’habitatge o a haver de reduir necessitats bàsiques genera un estrès intens que fa que la llar deixi de ser un refugi per passar a ser una amenaça. Quan el cost de la vida creix a un ritme que no acompanya els salaris, la gent se sent incapaç d’arribar-hi, malgrat fer-ho tot bé: treballar, estalviar, esforçar-se. Aquesta sensació de fracàs, injusta però habitual, mina l’autoestima i la confiança i es pot arribar a pensar que és un mateix qui té un problema quan en realitat és el sistema econòmic que l’ofega. L’increment de preu dels lloguers sovint a canvis constants de domicili, sempre perdent qualitat de vida. L’única opció per seguir a Andorra és anar a llocs més petits, més vells o més allunyats pagant el mateix o fins i tot més. Aquestes mudances sobtades trenquen xarxes socials, desfan vincles comunitaris i afecten profundament els infants, que perden arrelament i estabilitat emocional.

Quan el cost de la vida absorbeix tota l’energia mental, desapareix la capacitat de planificar a mitjà o llarg termini. Moltes persones deixen d’imaginar un futur millor i decideixen marxar del país, ajornen tenir fills, renuncien a estudiar o a emprendre i deixen d’assumir riscos i despeses evitables. La paralització del projecte vital té un impacte psicològic devastador perquè la motivació i el sentit de vida depenen en gran part de somiar amb un demà possible. Per una altra banda, un país on una part gran de la població viu amb angoixa financera veu reduïda la capacitat productiva. L’estrès crònic afecta la concentració, la memòria i la creativitat. Els sistemes de salut també en surten afectats: l’ansietat, la depressió i els trastorns derivats del sobreesforç econòmic saturen els serveis sanitaris i incrementen despesa pública.

Moltes persones deixen d’imaginar un futur millor

Podria seguir però permeteu-me que dediqui una mica d’atenció als joves. En el darrer mes dos joves que conec, establerts al país, treballadors de classe mitjana, han hagut de marxar a la Seu. Els joves són un dels col·lectius més afectats. L’impossibilitat d’accedir a un lloguer digne els impedeix crear el seu propi camí, i els obliga a dependre més temps de la família o a cercar noves oportunitats fora del país amb la pèrdua de talent que això suposa. Necessitem fisios, metges, infermeres, botiguers, carnissers, administratius i, vaja, tota la gent que aporta valor al país i que permet donar resposta als serveis bàsics que tots necessitem. També podríem parlar de la gent gran que tant ha aportat al país i que ara no té més remei que plantejar-se un empitjorament de les seves condicions de vida o marxar a algun lloc més econòmic. Em sap greu, però l’habitatge no és només un espai físic o un negoci, és un símbol de llibertat, intimitat, dignitat i estabilitat. Quan es destrueix aquest pilar, la cultura del país també es ressent. Jo no sé què es pot fer a nivell polític però el que sí que sé és que un país saludable és aquell on la seva gent pot viure amb dignitat, estabilitat i esperança. Quan l’habitatge esdevé un luxe, la salut mental es converteix en una emergència silenciosa que tots acabem pagant.