El preferit

En Pep sap que la mare li disculpa i li ho justifica tot. La Maria és la germana d’en Pep. Amb ella la unitat de mesura és completament diferent. Faci el que faci, sembla que no tingui mèrit per a la mare, fins i tot quan els seus èxits són molt millors que els d’en Pep. La Maria no té l’admiració incondicional de la mare i això li provoca molt patiment.

La Clara es passa el dia explicant a tort i a dret tots els seus èxits i victòries excel·lents per tota l’empresa. La veritat és que dedica tant de temps a fer-se autobombo que algú ha de fer la seva feina, i aquest és en Ramon. En Ramon no té temps per a res més que treballar. És molt eficient. Supereficient, però dedica poc temps a donar visibilitat als seus mèrits. En Ramon sempre ha tingut una actitud humil, s’ha centrat a ajudar els companys i a fer la feina tan bé com pot. A en Ramon no li’n passen ni una. A la Clara, en canvi, l’adoren. En Ramon, de vegades, pensa a passar-se al costat fosc, el de l’autobombo, el de treballar menys, aparentar més i passar més temps amb els caps.

Qui més, qui menys, ha estat testimoni, víctima o protagonista del biaix del preferit. La veritat és que la situació canvia –i molt– si ets la víctima o el protagonista, però, què us sembla si analitzem què hi ha darrere del biaix del preferit? Quan coneixem una persona, solem fer-nos una imatge de com és. Un cop tancada aquesta imatge, no acostumem a canviar-la. He de dir que som força dolents analitzant les persones i que ens deixem portar per inputs erràtics i indicis poc fiables. És més, n’hi ha prou que una persona de confiança ens digui que podem confiar o no en algú perquè seguim el seu criteri a ulls clucs.

Ens deixem portar per ‘inputs’ erràtics i indicis poc fiables

A més, tenim preferència per les persones que s’assemblen a nosaltres, o que creiem que s’hi assemblen, o que són capaces de fer-nos creure que s’hi assemblen. Has vist que fàcil és per a algú guanyar-se la teva confiança? Només ha de comptar amb el suport d’algun amic teu, fer veure que comparteix les mateixes prioritats i gustos i adular-te una mica. A partir d’aquí, ja sabem com funciona la resta. La persona preferida és disculpada de tot i som capaços de justificar-ho tot abans que assumir que ens hem equivocat en el judici; som més indulgents, compassius i empàtics amb la nostra persona preferida. A més, solem ser menys exigents, li proporcionem més ajuda i li prestem més atenció. I si, de casualitat, aquesta persona preferida ens fallés d’una manera tan evident i estrepitosa que no hi hagués manera de justificar-ho, sempre aplicaríem la màxima de l’excepció, amb un argument del tipus: “Pobret, imagina com ho deu estar passant per haver de fer el que ha fet. A més, segurament ha estat culpa d’algú altre.” Sí, faci el que faci, quedarà disculpat.

Si em permets un apunt final, el biaix del preferit és molt perillós. Primer, perquè provoca dolor a la resta de l’equip, fills o companys de feina, un dolor que farà que el talent marxi i et quedis amb la mediocritat, que el treballador es cansi i que l’honest s’allunyi de tu, deixant-te envoltat de manipuladors i mentiders. I, després, posa en una posició molt vulnerable el pare, cap o entrenador, que en realitat és un incaut en mans d’un hàbil manipulador.