DMG
Una emoció necessària
La tristesa és una emoció necessària, però ni un lloc per quedar-s'hi. Trobo persones tristes, que fa molt de temps que ho estan, i no ens hi podem acostumar
Una emoció necessària.
La tristesa és, sens dubte, una emoció necessària i valuosa. Té una funció essencial: ens ajuda a identificar quan alguna cosa no va bé, ens convida a mirar cap endins i a fer un exercici d’introspecció. També ens permet emetre senyals perquè els altres sàpiguen que necessitem ajuda i, en definitiva, ens impulsa a donar una resposta al que no està funcionant. És, per tant, un mecanisme d’autoprotecció i d’aprenentatge que ens prepara per canviar, sanar o prendre decisions.
Però la tristesa, per molt legítima que sigui, no és un lloc on instal·lar-se. Quan dura massa temps, deixa de complir la seva funció i es converteix en una presó invisible. La tristesa ens enterboleix la ment, ens roba la claredat i distorsiona la percepció de la realitat. Ens fa idealitzar el passat, com si abans tot hagués estat millor, i ens fa creure que el present és més fosc d’allò que realment és. De vegades, fins i tot ens aferrem als records negatius, com si hi hagués una estranya atracció cap al patiment.
A més, la tristesa ens desconnecta del món, de la gent que estimem i, sobretot, de la vida mateixa. Ens fa tancar les portes a la il·lusió i ens inculca una por gairebé irracional al futur. I és que poques coses poden arribar a enfosquir tant la ment com una tristesa que sigui profunda i sostinguda.
El més perillós de tot és que la tristesa és subtil. Entra de puntetes, sense fer soroll, i quan ens adonem, ja s’ha apoderat de tot l’escenari vital. Sense voler-ho, comença a dirigir les nostres decisions, relacions i, fins i tot, la nostra manera de veure el món.
Demanar suport no és un signe de debilitat, sinó de coratge
No passa res per estar trist, és humà i és saludable. Però no t’hi acostumis. No deixis que la tristesa es converteixi en el teu estat natural. Quan la tristesa es manté massa temps, crea una il·lusió de realitat: et fa creure que tot és gris, que la vida ja no té sentit, que no hi ha res per esperar. I això no és veritat.
Recorda: no és normal estar trist tot el temps. Si et reconeixes en aquest estat, busca ajuda. Parlar-ne, compartir-ho, demanar suport no és un signe de debilitat, sinó un acte de coratge i responsabilitat. Ningú hauria d’enfrontar-se sol a un dolor que s’ha fet massa gran.
La tristesa que dura, que pesa, que no et deixa aixecar el cap, pot acabar convertint-se en una malaltia amb nom propi: depressió, una de les més dures i temibles malalties que pot patir l’ésser humà. No és simplement estar trist; és perdre la capacitat de gaudir, d’esperar, de creure.
Quan la tristesa s’instal·la a la teva vida, el teu procés de pensament es veu profundament alterat –i el pitjor és que tu mateix no n’ets conscient. Creus que el que penses és objectiu, però la tristesa et fa veure el món a través d’un filtre que tot ho deforma. I, aleshores, passa el pitjor: t’aïlles, els amics es cansen de venir a buscar-te, la família no sap com ajudar-te, i acabes vivint una vida en blanc i negre, sense gust, sense color, sense sentit.
Si t’hi veus reflectit, no esperis més. Busca ajuda professional. No cal tocar fons per començar a pujar. La tristesa és una emoció, no una condemna. Pots aprendre d’ella, pots escoltar el que et vol dir, però no et quedis a viure en ella. La vida t’està esperant a fora, amb tota la seva llum i les seves possibilitats.