Mòbing al cap

Us explicaré un vodevil habitual a l’empresa privada, a les institucions públiques i a les escoles. És una història que es repeteix sovint i que acaba fent perdre la salut mental –i sovint la física– a moltes persones.

Us poso en situació. Sigui una escola, una empresa o una institució pública, us heu d’imaginar un equip de dropos que passen el dia a la feina, tot intentant de fer el mínim possible, incomplint el seu contracte i, en alguns casos, fins i tot perjudicant, robant o estafant l’empresa, accionistes, govern, club, clients o proveïdors.

Un equip més o menys hàbil en la simulació de les seves praxis en què tothom tapa tothom no fos cas que es desmunti el xiringuito. Un equip que un dia veu com arriba un cap, un responsable, disposat a fer la seva feina. Ni tan sols ve disposat a posar ordre, simplement ve a fer la seva feina de manera responsable i respectuosa.

Un cap que és respectuós, bon cap, exigent però cordial, ben educat i amb força mà esquerra, però també és un cap que sap que algunes coses no s’estan fent bé i que vol reconduir la situació.

Un cap que ràpidament copsa la realitat de l’equip amb el qual s’ha trobat i que creu que s’hi podrà entendre i tornar a enfocar-lo de manera constructiva. Vaja, que vol que facin la feina que han de fer i que la facin ben feta.

Pobret. Pobreta. Ben segur que ha arribat a la feina amb moltes ganes, però ben segur que no s’espera que li facin la vida impossible, que l’assetgin i que practiquin tota mena de violències més o menys encobertes.

La història sempre és la mateixa. De vegades es fan moviments subtils, un rumor per aquí, una errada provocada per allà, una denúncia a qui correspongui o una amenaça més o menys evident acaben provocant que el cap acabi perdent la salut i, en molts casos, deixant la feina.

L’equip segueix fent la seva, perpetuant la mediocritat, sagnant l’empresa i costant diners als clients. Sí, la perversió, la mediocritat i els interessos d’alguns acaben suposant un sobrecost que es repercuteix en el client.

El talent sempre marxa, perquè pot marxar, perquè no li falta feina ni oportunitats i l’empresa, a poc a poc, va perdent reputació, ningú hi vol anar a treballar o si hi va o és un idealista, un ingenu o un nouvingut que no està al cas de les faves que s’hi couen.

Tot just ara he ajudat un d’aquests caps. Era un idealista. Em sap tan greu. La realitat l’ha posat a lloc ràpidament. Una denúncia li ha fet trontollar tot. Una denúncia falsa i orquestrada per persones que volen seguir xuclant de la mamella sense que ningú els desmunti la paradeta.

Res de nou sota el sol. Disculpeu-me, només volia compartir aquesta reflexió amb vosaltres per dos motius. El primer és que si et sents identificar com a víctima has de saber que no estàs sol, que és molt habitual i que no t’hi ha d’anar la salut. El segon és que si tens certa responsabilitat a la teva empresa, escola o institució has de ser conscient del gran cost que suposa tenir gent així al teu equip. Surt car, molt car. Potser que hi facis alguna cosa.