Un nou curs

Vivim una crisi educativa, i és que dubto molt que l’educació que reben els nostres fills, així en general, serveixi per donar resposta a una vida exigent que no para de canviar i de proposar-nos reptes.

Tot i que sembli que estem en un moment únic a la història, la realitat és que no està passant res més que el que ja ha passat tants cops: una revolució que canvia tot el que crèiem cert i que suposa unes repercussions sense precedents a les nostres vides. Podem trobar exemples en el domini del foc, la revolució industrial o qualsevol de les guerres, processos polítics o sigui quin sigui l’esdeveniment, que tenim recollits i analitzats àmpliament en llibres d’història, documentals i projectes.

De fet, és molt fàcil, només que ensenyem als nostres fills a pensar, a analitzar, a tenir un criteri crític i a aplicar-ho tot a partir de la realitat ja en tindrem prou. Sí, ara és internet i la tecnologia, però només que aprenguin a detectar els canvis i a adaptar-se amb agilitat i flexibilitat ja en tindrem prou.

Però no, ens equivoquem, ens molesten els nens i joves crítics i els marquem com a joves desafiants. Fugim de la realitat i ens refugiem en un idealisme que no existeix ni existirà. Ens guiem per emocions i passions i desterrem la raó i la ciència. La teva vida estarà determinada per la qualitat dels teus pensaments, no de les teves emocions. És més, sense pensament no hi ha emoció, ja que és el pensament el que analitza l’emoció que estàs sentint i li dona un significat o un altre.

El món exigeix saber molt més del que s’ensenya i, és clar, després ens passa el que ens passa amb la salut mental. De fet, una de les coses més importants que haurien d’aprendre els nostres fills és a identificar tot allò que ignoren i que no saben. Qui coneix els seus límits pot créixer, qui es pensa capaç de tot s’emporta una bufa que acaba provocant frustració i, en conseqüència, problemes de salut mental o una actitud amarga que esperona a anar amargant tot el que es tingui a prop. Ensenyem que la vida és complicada i que cal passar exàmens, ensenyem que hem de conviure amb la frustració i que tenim alguns recursos per aprendre del viscut, ensenyem coses tan importants com ara la força de voluntat que ens permeti anar més enllà d’allò que ens resulta còmode i fàcil.

Acabo de tornar de fer la xerrada d’inauguració del curs per a una universitat i he vist joves amb ganes d’aprendre i d’entendre la realitat. Ha estat com un oasi en un desert educatiu. Una universitat que respecta els alumnes, i per això mateix els ho exigeix amablement. Una universitat que assumeix que hi ha alumnes amb molt potencial i que requereixen un enfocament diferent i aquí rau una reflexió important: un mestre que se sent qüestionat per un alumne passarà a tenir l’alumne com a enemic. M’he esforçat molt com a mestre d’universitat que els alumnes siguin molt més llestos que jo i em sento molt feliç quan ho aconsegueixo. El mateix he fet amb la meva filla.

Impulsem la capacitat d’aprendre per sobre de totes les coses! No voldria acabar aquest circumloqui sense fer una crida a mestres i pares. Sigueu conscients que podeu ser l’adult que canviï la vida d’un nen... feu-ho per a bé, si us plau. Penseu com voldríeu ser recordats, actueu com el mestre que hauríeu volgut tenir.