Fer el vermut

No hi ha estiu sense vermut. Poques coses fan tant estiu com un bon, fresc i deliciós vermut acompanyat d’unes escopinyes, unes patatetes i un pop a feira. Bé, no voldria ser jo qui instaurés càtedra sobre què ha de tenir el vermut perfecte, així que sentiu-vos lliures d’acompanyar el vermut amb allò que us vingui de gust.

El vermut, quin sa costum. He de dir que no sempre prenc vermut, de vegades prenc una mica de sangria i de vegades un bitter o un refresc, tant s’hi val, el més important del vermut és que fa estiu.

I parlant de vermuts, tinc un trauma relacionat amb aquest bonic costum. Us heu de posar en situació. Era el primer cop anava a dinar amb els pares de la meva parella. Tenia vint i escac anys i havíem quedat a una caseta que tenen vora la platja.

Era un càlid dia d’estiu. Potser no era encara agost. De fet, diria que era a finals de juliol. La Núria i jo, juntament amb les seves germanes i parelles corresponents, estàvem convidats a fer un dinar de benvinguda de l’estiu a casa dels seus pares. Era la meva presentació en societat. Bé, a les germanes ja les coneixia. Als pares també els havia vist un o dos cops però d’una manera més fugaç, tot just uns minuts.

Vàrem arribar dissabte al vespre ja sopats i vàrem fer una estona de xerradeta. Diumenge, de bon matí, vaig anar a córrer. Vaig estar ben bé tot el matí amb un bany a la platja incorporat. Ja cap a les dotze vaig tornar a la caseta dels sogres i em van rebre amb un got de sangria. Estaven preparant la barbacoa i per matar la gana tenien preparat un vermutet regat de manera generosa per una bona, dolça i refrescant sangria. Per posar-vos una mica més en antecedents, us he de dir que la temperatura devia rondar els trenta graus, la humitat devia ser del 80 per cent, jo devia haver estat corrent un parell d’hores i, el més important, no bec.

Quan dic que no tinc costum de beure és que a tot estirar puc prendre mitja copa de vi dos o tres cops a l’any, brindar amb un cul de cava un cop a l’any per Cap d’Any i fer un vermut o un got de sangria dos o tres cops en tot l’estiu.

Doncs, tornem a la situació. Jo acalorat, cansat, amb la panxa buida i deshidratat, alguns litres de sangria dolça i refrescant feta per la meva sogra i un cunyat o cunyada -no tinc gaires records del que va passar a partir d’un moment donat- afable que em va donar un primer, un segon i un tercer got de sangria. Teniu la composició en ment? Doncs ja us podeu imaginar el que va passar. La meva primera borratxera la vaig tenir a casa dels sogres un migdia del mes de juliol. Afortunadament van posar en context el que va passar, però a data d’avui, més de vint anys després, no hi ha dia que surti una sangria a taula i no estigui acompanyada d’aquesta anècdota traumàtica que em persegueix estiu rere estiu.

Si em permeteu, tinc un consell per a vosaltres. Si feu esport, no begueu sangria -ni feu el vermut- després.