Anem de festa major

Però que boniques que són les festes majors! Hi ha un moment màgic que marca la vida de tot jove i és la seva primera festa major i com podreu anar deduint si heu anat seguint els meus articles durant tot l’estiu, he de confessar que, en el meu cas, va ser bonic però va anar acompanyat no d’un, no, sinó de dos traumes.

Mai ho oblidaré. Era a Sabadell, una bonica ciutat del cinturó industrial de Barcelona. Els vallesans diuen que com el Vallès no hi ha res. Bé, el fet és que una de les activitats de la festa major eren els concerts en remull. Aquests concerts es feien en una piscina de més de cent metres de diàmetre i amb capacitat per a set milions de litres d’aigua que tenia una illa al mig.

Les dades són ben certes, no és que sigui un friqui de les piscines, és que les he cercat ara mateix per complementar i donar solidesa al relat. Doncs poseu-vos en situació. Una colla de joves, de festa major, que arriben a un nou equipament que sembla una piscina gegant. De fet era tan gran que fins i tot té una illa central, que és on era l’escenari.

Doncs tot de joves guapos, formosos i inconscients, emparats per l’impuls propi dels púbers, arriben al concert disposats a banyar-se una calorosa nit de principis de setembre. Entres riures i bromes ens traiem la roba, estirem les tovalloles i tot d’una, un de la colla comença a córrer cap a l’aigua al crit que l’últim és ruc.

Cap allà que anem tots. Per molt que ho vàrem intentar no el podíem agafar ja que ens treia uns bons deu metres d’avantatge i és que aquell jove corria com el dimoni. Quan ja només li quedava mig metre per entrar l’aigua va fer un salt. Aquell moment es va fer etern. El recordo perfectament. Tots corrents i ell volant amb els braços en creu durant un instant per procedir a posar-los davant del cap amb l’objectiu d’entrar a l’aigua al més pur estil nedador saltant d’una pilona.

Era una imatge digne d’una pel·lícula. Ell a l’aire i tots corrents com desesperats per no ser el darrer. Però de sobte tots ens vàrem aturar. Va sonar un soroll sec, com d’un cop i el nostre amic va sortir de l’aigua amb la cara plena de sang i és que la piscina en qüestió tenia un pam d’aigua i anava guanyant profunditat fins a un màxim d’un metre i mig tot just al bell mig.

Pobret, vàrem acabar la nit a l’hospital i amb una bona esbroncada dels pares. Nas i cella trencada i diverses dents afectades. A hores d’ara ja està perfectament recuperat però d’aquella nit vaig treure una ensenyança que mai oblidaré i és que cal ser prudent i no imaginar-te ni donar per suposat res a la vida.

També vaig treure una altra ensenyança d’aquella festa major, que no d’aquell accident i és que la nit d’abans, vaig ser testimoni d’un trauma vital, aquest sí que és real i fotut, d’un dels amics de la colla.

Pobret, va començar a sortir amb una noia –pèl-roja– de la colla i en una d’aquestes que va anar a buscar beguda, en tornar se la va trobar fent-se un petó de rosca amb un jove d’un altre institut.

Pobret, quina decepció. Jo sempre he pensat que era massa jove per tenir xicota, que quan les hormones van tan passades de voltes no s’ha de tenir parella estable. Fos com fos, aquell noi va acabar odiant les pèl-roges, pobretes, i ja aprenent la lliçó de no tenir parella tan jove i de no treure conclusions precipitades des del dolor.