DMG
Un sopar d'anunci
JA TENIM L’ESTIU AQUÍ i voldria aprofitar aquestes setmanes més relaxades per compartir amb tots deu traumes que tinc al voltant de l’estiu. Avui us explicaré el meu trauma amb els sopars d’estiu.
Una cala perduda, un hotelet petit i bonic, una habitació preciosa amb terrasseta amb jacuzzi.
M’encanten aquells anuncis de cervesa que són tan mediterranis. Que joves que són els protagonistes. Que guapos. Que bonics. Quin goig que fan. Ara es banyen en una cala sense ningú, situació que deu passar el mes de gener, ja que a l’estiu és missió impossible trobar una cala que no estigui abarrotada de gent; ara sopen tots junts i cadascú prepara un plat; ara brinden i somriuen.
He de dir que tinc una segona família a Menorca i que hi vaig molt, i que fem sopars d’aquests d’estiu a la casa rural d’un amic, però no són ben bé com aquests dels anuncis. Per començar, molts d’ells són celíacs. Concretament, sis, així que la cervesa aquesta que anuncien no està a la taula ni se l’espera.
Mira, el darrer soparet a la fresca el vàrem fer pel meu aniversari, aquest any, al maig. Una barbacoa que vaig fer jo. Em va fastiguejar una mica, per ser sincers, ja que la Mandi va portar una mena de paté de tonyina i ou espectacular, i tot just vaig escurar les darreres restes. No passa res, en aquest cas la realitat va ser més bonica que la ficció.
Sí, ficció. Sempre que he fet sopars l’han preparat uns quants mentre la resta de la gent atacava l’aperitiu. Bé, que no vull marxar del tema ni del trauma. Doncs tinc un trauma amb aquests temes dels sopars d’estiu.
Inspirat per un d’aquests anuncis em vaig plantejar fer-li un soparet romàntic a la meva parella pel seu aniversari. Hi ha un detall amb molta importància per poder entendre la complexitat d’aquesta tasca i és que la Núria fa anys el 14 d’agost. 14 d’agost! Una data ideal per trobar una cala íntima i solitària.
Però soc perseverant, més aviat caparrut. No em culpeu, soc Taure. Des que un amic meu em va fer un soliloqui sobre l’astrologia tinc l’excusa perfecta per disculpar-me de totes les meves misèries. Soc Taure, no puc fer res en contra dels designis dels astres i els planetes.
Bé, el fet és que després de molt buscar vaig trobar una cala molt inaccessible, però teníem un problema, i és que era a unes quantes hores de cotxe de casa, però per sort vaig veure que tenia un hotelet petit i força bonic.
Tot anava quadrant, una cala perduda, un hotelet petit i bonic, una habitació preciosa segons la seva web i amb una terrasseta amb jacuzzi a l’habitació i, a més a més, per un mòdic preu.
No podia estar més content. Quin planazo. Vaig pujar la meva dona al cotxe, li vaig dir que agafés banyador i tovallola i que no calia pijama, i cap a la caleta perduda vàrem anar. Certament, en arribar, vaig poder comprovar que hi havia molt poca gent, tot just mitja dotzena de persones. 14 d’agost a la Costa Brava, us recordo. Em sentia pletòric, triomfal, com Cèsar entrant a Roma.
Estàvem tan tranquils comentant el triomf sobre el turisme quan vàrem sentir una música cada cop més propera i és que... no us ho perdeu, van arribar dos vaixells plens de turistes, de centenars de turistes, ballant la conga en direcció el xiringuito de l’hotel.
No us podeu ni imaginar la cara que se’ns va quedar. Una cara que va acabar de descompondre’s en comprovar que l’habitació tan maca de l’hotel no existia i que ens havíem d’allotjar en un garatge habilitat. Mai ho oblidaré, va ser un record que va quedar fixat per sempre més, tot tornant a casa després d’anul·lar la nit d’hotel.