Quin festival

Doncs ja ha passat una setmana i tinc un nou trauma per a vosaltres. Escolta, això sembla una teràpia de grup –bé, més aviat un taller d’escriptura terapèutica. Si em veieu pel carrer i compartiu algun trauma amb mi, podem fer un cafè i parlar-ne de com el portem.

Ja fa dos anys que vaig a un festival de música com a ritual per iniciar l’estiu. No és iniciativa meva, és el que té tenir una filla adolescent però encara menor. L’any passat vaig anar al Canet Rock i aquest any al Cabró rock. Estan molt bé i, a més a més, m’hi vaig trobar mig Andorra.

Aquesta gent que organitza aquests festivals no són pas babaus i ja preparen un cartell amb oferta per a fills i pares passant per totes les edats dels joves i no tan joves que hi anem. M’agraden molt, si no fos perquè hi ha molta gent... i també perquè són de nit. Ja us he comentat el meu trauma i bon costum, a l’hora de dormir a la nit. Tot i això, posen cadiretes, gandules, hamaques i taules per als que no podem passar-nos tota la nit ballant. Sí, un festival fa estiu i crec que de moment serà la inauguració oficial de l’estiu. A més a més, aquest any anem a dos festivals. Vaig fer una formació a una empresa que organitza festivals i representa cantants i grups de música i m’han convidat a la zona requetevip d’un festival a Madrid, així que anem cap allà tota la família.

En fi, que bonic que és l’ambient de festival abans que algunes persones es desfasin. Amb el pas de les hores veus joves i no tan joves que van força perjudicats, però si no fos per això, és una experiència molt bonica. Food trucks modernes, llumetes, música en directe, marxandatge i fins i tot en un hi havia una nòria. Quina pena que no siguin només de tarda, és que em costa molt aguantar tota la nit. Si habilitessin una zona per a dormilegues com jo ja seria la perfecció absoluta.

Doncs aquí va el meu trauma i és que no puc ballar. Bé, matiso, ballo molt bé assegut al cotxe tot viatjant amb la meva filla al costat fent de DJ, però si em poso dret soc incapaç de coordinar els moviments de la part inferior del meu cos amb els de la part superior i encara menys amb la música que està sonant. Més que ballar sembla que estigui patint un atac convulsiu. De fet, una vegada va venir el personal del punt d’assistència sanitària amb un anticonvulsiu injectable. Afortunadament, uns amics que estaven amb mi van poder aturar-ho i aturar-me.

De veritat, és que no puc. No és vergonya, quan estic sol em passa el mateix. Deu ser un tema de coordinació psicomotriu, una secció al cos callós del cervell o una mena d’atàxia selectiva que s’activa en sonar la música i intentar moure l’esquelet.

Per separat puc confirmar que tinc sentit del ritme i fins i tot certa agilitat, però em resulta impossible coordinar els meus moviments amb la música si estic dret. Això m’ha limitat molt a la meva vida, ja que només puc accedir a concerts que tinguin lloc en una sala amb seients. Una vegada vaig seure al mig d’un galliner i em van trepitjar tant que vaig jurar davant d’un disc de Pink Floyd que mai més ho tornaria a fer.

No sé quin és l’origen d’aquest trauma, he de seguir investigant, però només us diré una cosa per acabar. A la meva boda, que va ser a la vall de Núria, no hi va haver ball. No. El vaig canviar per una projecció de diapositives.