Veure sortir el sol

Trauma a trauma aquí estem passant l’estiu. De fet, ara m’enganxeu passant uns dies a Itàlia. Que bonica que és Itàlia i com m’agrada que tinguin opcions sense gluten i sense traces ni contaminació creuada a pràcticament tots els restaurants. Però aquest és un altre trauma, això d’haver d’anar mirant restaurants que entenguin que sense gluten és sense gluten, sense traces és molt esgotador. Mireu, us poso un exemple, que ho entendreu molt bé. Imagineu una garrafa d’aigua ben fresca i que us dic que potser m’hi ha caigut una gota de gasoil. Que teòricament és aigua sense gasoil, però que m’hi ha caigut una gota i que per una gota no passa res, que no n’hi ha per a tant, que la podeu beure amb confiança sense ser tan primmirats. M’enteneu, oi? Doncs fins i tot us diré que trio, com molts celíacs, el destí de vacances en funció de com em serà de fàcil menjar sense gluten. Així que aneu fent números, els que us dediqueu al turisme.

Però tornem al meu trauma nocturn. Jo sempre he tingut clar que la nit és per dormir. De fet, soc molt matiner, però cap allà a quarts de nou ja noto com els ulls em demanen passar la cortina. Això, de normal, no m’ha suposat un problema per si mateix, especialment ara als cinquanta anys, però he d’acceptar que no sempre ha estat així.

Mai oblidaré -atents que es ve trauma- el dia en què vàrem anar tota una colla de la universitat a passar la nit a la platja. Tot i que a priori semblava un bon pla, de seguida se’m van encendre totes les alarmes. La idea era veure sortir el sol i jo ja tenia previst portar un parell de tovalloles, una per a la sorra i una altra per tapar-me. De fet, fins i tot vaig pensar a portar el sac de dormir, però no volia donar la nota i, tenint en compte que era ple mes de juliol, vaig decidir que amb una tovallola ja faria.

He de dir que en aquells bonics anys 90 no existien els pareos que són tan portables i tan versàtils, quina pena. En cas d’haver existit, hauria portat un pareo ben gros que em servís per embolicar-me com una croqueta.

Però quan vaig arribar al punt de trobada, a l’estació de davant del Zúrich a plaça de Catalunya, per agafar un tren cap a Calafell, em van agafar tots els mals, i és que... tenien la intenció de passar tota la nit sense dormir!

Vaig entrar en pànic. No em veia capaç d’estar tota la nit sense dormir! “Mare de Déu sinyor nostre”. La nit va començar amb unes pizzes, i allà vaig aprofitar per prendre una mica de cafeïna, concretament un cafè doble amb gel. Vaig haver d’anar improvisant i, de fet, va ser el meu primer cafè.

Per acompanyar les pizzes vaig agafar-me un refresc amb cafeïna i amb això ja vaig creure que en tindria prou per veure sortir el sol. La nit va ser la típica nit d’un grup de joves dels noranta a la platja, pizzes, xuxes, alguna cervesa i guitarres. En aquelles èpoques no fèiem botellon per emborratxar-nos. Penseu el que vulgueu, però era molt més sa.

Total, que entre rialles i guitarres, els meus amics van veure sortir el sol. Jo no. Em vaig quedar adormit just una hora abans de la sortida del sol, fet que sempre m’ha perseguit entre malsons i comentaris dels meus amics. Ho vaig intentar, ho juro, però la nit és per dormir... Mai més m’he plantejat passar-me la nit en blanc i ara ja no és moment de superar aquest insignificant trauma.