La paella dels diumenges

Em sembla que li he trobat el gust a això de compartir traumes. Sí, els psicòlegs també en tenim. De fet, diuen que la meitat dels psicòlegs estudien psicologia per analitzar-se a si mateixos i solucionar els seus traumes. Un cop feta la carrera i amb trenta anys d’experiència professional puc dir que això no és cert. De cap manera. Hauríem de parlar més aviat del vuitanta per cent dels psicòlegs.

Bé, bromes a part, mai oblidaré la meva primera paella, bé la primera que vaig fer jo. Em vaig mirar la recepta, amb antelació, vaig anar a comprar els ingredients i fins i tot una paella ben maca i gran. No és que no li posés voluntat, és que això de cuinar, com he pogut anar comprovant repetidament, no és un dels meus punts forts.

Doncs allà que em vaig posar a fer una paella un calorós, xafogós i sufocant diumenge d’estiu. A més a més, la vaig intentar fer a la brasa. Sí, a la brasa. Qui va dir por? Com si no fos prou complicat fer una paella amb un foc estable, regulable i homogeni, allà que hi vaig anar jo a complicar-me l’existència amb una brasa més mal feta que en condicions òptimes per fer una paella durant més d’una hora.

El fet és que per començar la paella va acabar sent arròs amb coses, però va passar una cosa molt maca. De paella no tenia res, però els meus amics, en tastar-la, van dir que no estava pas malament, que faltava polir alguns detalls, com ara la proporció d’aigua, els temps de cocció i alguna cosa més.

I sabeu què va passar? Doncs que vaig voler fer una altra passats uns dies. Fixeu-vos que interessant. El que va passar és que van valorar el meu esforç i em van donar algunes pautes. Però he de reconèixer que normalment no passa això. Normalment, ens queixem de la paella i aquesta mateixa queixa acaba matant les ganes i la motivació de tornar a cuinar.

Avui dia segueixo fent paelles, mai al nivell d’alguns amics i, no cal dir-ho, en una altra lliga de les paelles valencianes, però paella a paella em vaig superant i motivant fins a arribar, espero, algun dia, a fer una paella digna, bona i bonica.

Així que ara ja ho saps, si et conviden a menjar paella, mai, mai, mai culpis el cuiner, ni mostris totes les errades ni et riguis de la seva bona fe i esforç. En comptes d’això valora l’acte d’amor que ha fet dedicant part del seu temps a fer la paella amb la calor que fa. Valora aquesta paella com un acte suprem d’amistat, de respecte i de generositat, i tingues present que així és com ho viu, així que qualsevol crítica ha de ser feta amb molt amor i estima.

És més fàcil destruir que construir, però no oblidis mai tenir prou tacte per no ferir els sentiments dels cuiners. I ja posats a parlar de traumes, he d’acceptar que mai faré les paelles com el meu amic lo Pere de Bellver.

Quina mà que té, quin saber fer, quin toc que els dona, eps i sense gluten! Apta per a celíacs. Mira, ara mateix li enviaré un missatge per expressar-li la meva admiració. Ah, una cosa més, si critiques la paella del teu amic, possiblement et tocarà fer-la a tu...