Empreses que fan emmalaltir

Tot just acabo de tornar a casa després de fer una xerrada en unes jornades de prevenció de riscos psicosocials a Galícia i em quedo amb una reflexió que vull compartir amb vosaltres: hi ha empreses que fan emmalaltir els seus treballadors.

Tothom hauria de poder tornar de la feina viu. Sembla una obvietat, però cada any hi ha persones que no tornen a casa i això és tota una tragèdia. Tothom hauria de tornar a casa de la feina sa, sense emmalaltir a causa de la feina que fa.

Sense emmalaltir tant en l’àmbit físic com psicològic. És més, tothom hauria de tornar a casa d’una feina en què se sentís satisfet.

Sembla que estem demanant molt, però potser darrere d’aquesta demanda podem trobar la gran quantitat de baixes, absentisme, renúncies i faltes al lloc de treball. S’estima que la manca de previsió de riscos psicosocials costa uns 600.000 milions d’euros l’any a la Unió Econòmica Europea.

Això és una barbaritat, però em sembla poc. Certament, després de trenta anys com a consultor que ha treballat per a tota mena d’empreses de tots els sectors, des del naval fins a serveis, passant per automoció, industrial, farmacèutic, aeroespacial o turístic, entre d’altres, puc dir que hi ha empreses que fan emmalaltir els seus treballadors.

Potser pensaràs que les empreses no provoquen res, que són les persones que hi treballen, però t’equivoques, al final algunes persones permeten elevades càrregues de treball, estrès per les condicions laborals o toleren o fins i tot promouen actituds tòxiques i abusives, si no violentes, i fins i tot punibles.

Cal que fem alguna cosa per gestionar els riscos psicosocials de les empreses andorranes i us donaré dos motius de pes. El primer de tots és per humanitat. La gent no hauria d’anar a la feina a patir. Prou complicada és la vida per haver d’aguantar un company o un cap psicòpata que fastigueja a tort i a dret, perdre la salut per culpa d’excés de càrrega de treball o per incompetència dels caps o companys.

La segona és per diners. La manca de prevenció de riscos psicosocials costa molts diners i té molts efectes en el dia a dia. Per començar, el talent marxa i es queda qui no en té més opció. A més a més, la reputació se’n va en orris, o et penses que no es comenta que aquella o aquella altra empresa són inferns on ningú vol anar a treballar. Però no només això, els clients prefereixen empreses més respectuoses per anar a gastar-se els seus calerons, ja que empatitzen fàcilment amb el treballador sotmès que pateix.

Les empreses tòxiques també tenen menys proveïdors i es fan pagar el psicòleg al qual necessiten anar els seus comercials i caps de projecte, així que acostumen a oferir pitjors condicions i ofereixen menys prioritat a les seves comandes.

De retruc, els treballadors que emmalalteixen a la feina costen molts diners als serveis de salut del país. Vaja, que potser va sent hora, per humanitat i per rendibilitat, que comencem a tenir cura dels nostres treballadors i que els tractem com a persones que fan, però que també que senten i pensen.