El racó del psicòleg

La il·lusió de justícia

No oblidem que la base de l’esport és la competició, no pas la cooperació, i quan un competeix tot s’hi val. Al final només hi ha un guanyador.

Tenen certs deliris de grandesa perquè són la màxima autoritat durant una estona de la seva vida

detail.info.publicated

Creat:

Actualitzat:

Acabo de tornar a casa després de veure el MoraBanc contra el Reial Madrid. He tingut una estranya sensació de déjà-vu amb el partit contra el Joventut de Badalona. El MoraBanc comença fort, acumulant deu o catorze punts d’avantatge, i de cop i volta comencen a haver-hi decisions polèmiques –per no dir parcials, injustes i poc ajustades a la realitat– dels àrbitres, i en pocs minuts perd tot l’avantatge.

Amb aquestes actuacions l’equip es desmoralitza i acaba perdent. Quin greu que em sap. Potser caldria entrenar la resiliència a la mala praxi dels àrbitres. Bé, no és que sigui un expert en bàsquet, però sí que tinc ulls a la cara i certa capacitat d’anàlisi. De fet, durant el partit m’han anat passant per davant tot d’experiències viscudes en què els àrbitres han fet abús de la seva posició de manera parcial. Recordo una cursa escolar d’esquí que va guanyar una nena fent un temps espectacular. Era la típica cursa de final del curset escolar sense gaire més en joc que una copa petita i el reconeixement de tota la classe. Els nens en qüestió devien tenir sis o set anys. Doncs sí que va fer un temps espectacular, i tant, potser va ser perquè es va saltar dues o tres portes que només va veure algun monitor, pare o mestre despistat. De res va servir reclamar. El premi estava ben donat. La nena va seguir reforçant la seva fràgil autoestima amb una victòria arreglada més i el jutge es va assegurar el favor del pare en forma de feina i comissions. Al final tot s’entén, oi? Sempre hi ha una explicació.

També recordo aquella nena filla d’una jutgessa de la federació i de la presidenta del club on entrenava. A més a més, part de la resta de jutges i jutgesses de la federació eren mames i papes de nenes i nens del mateix club. Un club en què el cos tècnic feia el que deia la senyora presidenta, que a la fi era qui pagava les nòmines. Si volies estar al primer equip li havies de fer la pilota i no fer ombra a la seva filla. Certament hi havia una estreta relació entre els recursos assignats pel club, per la federació i les puntuacions de les competicions amb el club d’origen dels esportistes i amb els pares afins a les directrius de la senyora presidenta.

I parlant de senyores presidentes, recordo el cas d’un altre club esportiu on l’entrenador tenia un affaire amb la presidenta. Curiosament la millor esportista del club va deixar-lo per les pressions de l’entrenador i curiosament la filla de la presidenta va passar a ser la millor esportista del club, com no, entrenada pel pare esportiu i polític.

Potser no hem d’oblidar que els àrbitres, entrenadors, personal de la federació i presidents de clubs són persones, dominades, com simples mortals, per les seves passions, aconsellats pels seus dimonis, víctimes de les seves frustracions i complexos, condicionats per les seves ideologies, esclaus dels seus prejudicis, amb certs deliris de grandesa, ja que tenen la màxima autoritat durant una estona de la seva vida i que es pensen que poden administrar justícia pel poder que la federació els ha atorgat.

Potser hem de dir als fills que això dels valors de l’esport es una gran farsa i que més val que ajustin les expectatives, que tingui ull viu i que no els vagi la vida en l’esport. Al final no n’hi ha prou de ser bo, no n’hi ha prou d’estar motivat, sempre et pots trobar algú que faci abús de la seva posició de poder.

tracking