El racó del psicòleg
La feina dignifica
Algunes persones són molt més que els seus assoliments professionals. Tanmateix, hi ha persones que són molt menys que els seus ‘aparents’ assoliments professionals.
Tenim molta gent vàlida sense oportunitats i oportunitats molt bones aprofitades per sapastres
És ben cert que avui en dia qualsevol pot escriure un llibre. Publicar-lo tampoc costa gaire. Vendre’l ja és un altre tema. Sabies que prop del 80% dels llibres no arriben a vendre més de 50 unitats? I ja que sigui traduït comença a ser més complicat.
Però bé, em centro. Tot aquest circumloqui inicial venia a col·lació per introduir-vos que m’estic llegint un llibre que m’ha escandalitzat. Seguiré una mica més per veure què més diu, però no asseguro arribar al final, i és que soc un ferm defensor de deixar els llibres a mitges. El temps és massa valuós per perdre’l amb un mal llibre.
He de dir que soc molt selectiu amb els llibres, però de tant en tant sempre cau algun llibre a les meves mans que em sorprèn o em desespera. Aquest em desespera.
Crec que el circumloqui s’està anant de mare. Cito textualment –per entrar en matèria de l’escàndol: “La feina és allò que ens atorga un rol digne en el món.”
Mare de Déu senyor! Saps la de gent que conec que no pot treballar per motius de salut. Ja deia jo que els veia poc dignes. No sé com una persona malalta pot sentir-se digna. Per si no ha quedat prou palès voldria destacar que les dues darreres frases van carregades d’ironia.
De fet, aquest és un dels grans errors de l’ésser humà als darrers temps: vincular la dignitat, l’autoestima i el reconeixement amb la feina. Sí que és cert que algunes persones van mancades de reconeixement i fan qualsevol cosa o compren qualsevol cosa per tenir-lo, però lligar la dignitat a la feina és un gran error. Per començar perquè molta gent treballa del que pot. El seu lloc de naixement, les oportunitats que han tingut o l’educació a la qual han accedit han condicionat el ventall de llocs de treball al qual poden accedir.
Per seguir per tots aquells endollats, col·locats a dit, per drets de naixement, per contactes del papa o per raons poc nobles i ètiques que estan fent una feina molt digna, envejada i admirable a la qual no haurien pogut accedir per mèrits propis.
Tenim gent molt vàlida sense oportunitats i oportunitats molt bones aprofitades per autèntics sapastres. No, ja em sap greu, però la feina és la feina, en alguns casos només és una manera de sobreviure i en altres casos quelcom bonic que t’omple i et dibuixa un somriure.
Però aquí no acaba el tema, permeteu-me que torni a citar textualment: “La feina és una forma de fer-nos millors persones, millors éssers humans.” I tant! Només cal mirar les notícies per veure com el món de treball està ple de millors persones. A veure, de tant en tant es cola algun comercial que ha manipulat unes xifres de vendes per cobrar un bonus, un empleat de banca que ha enganyat una padrina amb algun producte financer, un escriptor que ha plagiat un llibre, un periodista que s’ha inventat una notícia, un psicòleg que ha allargat la seva teràpia de manera innecessària o un taxista que et fa donar una volta que no calia per fer quatre calerons més.
Però deuen ser casos aïllats. De veritat, que no hi ha res més dignificat i enaltidor que treballar. Un entra al mercat laboral fet un detritus i a mesura que va treballant va acumulant quinquennis i virtut.
Ja em sap greu però ets molt més –o molt menys– que els teus assoliments professionals. Que no t’hi vagi l’autoestima, amb això.