Síndrome del pretensiós

Potser tu ets un d’aquests set de cada deu, però la realitat és que només tres de cada cent persones són significativament més intel·ligents que la resta. Ara, a veure com li expliquem això a tota la gent que diu que té altes capacitats.

De fet, ja fa dies que penso que no és que tinguin altes capacitats, sinó que potser el nivell ha baixat molt. Potser deu ser per culpa del reggaeton i dels directors que el toleren i promouen a les seves escoles. De vegades també penso que aquestes persones en realitat són un nou nínxol de mercat per a gent amb pocs escrúpols. Per una banda, hi ha gent a qui li agrada sentir-se superior i, per una altra, hi ha gent disposada a donar aquest plaer a canvi d’una mòdica –o no– xifra.

En fi, que marxo del tema, que amb aquesta dèria per sentir-se superiors a la resta i per creure’s més ben dotats que la mitjana de la gent, tenim un greu problema que jo he batejat com la síndrome del pretensiós.

Vindria a ser quelcom així com la síndrome de l’impostor, però al revés. Si bé l’impostor es menysvalora, el pretensiós creix i es creu capacitat per fer coses que no pot fer, per prendre decisions que no pot prendre i per dir coses que són autèntiques barbaritats.

Si aquest pretensiós no té gaire claca ni gaire capacitat d’influència, passa a ser un mal menor. Bé, és pesat per a la família i amics, però el seu radi d’acció queda molt limitat.

Però, què passa quan és cap, quan té poder, quan té tota una colla de gent que li aguanta les bajanades per poder seguir pagant el lloguer, que per cert està pels núvols... Ep! amics meus, que això se’ns està anant de les mans. Mira, ja torno a marxar. A veure, que em focalitzo.

Ah, sí, els caps pretensiosos. Doncs tenim un gran problema amb ells. A més a més, com que els diners no són seus encara s’ho miren menys. El recorregut d’aquesta gent sol ser sempre el mateix. Arriben a una empresa –escola, ONG, fundació, associació o organització– amb moltes promeses. Podríem dir que fins i tot enlluernant i vigileu amb això que no és banal. Quan estem enlluernats no veiem bé. Més clar no puc ser.

La van embolicant. Això sí, sempre sense assumir la seva incompetència i irresponsabilitat. De fet, sempre troben algú a qui culpar. I quan la situació ja és insostenible i no es pot mantenir marxen a un altre lloc abans de sortir escaldats.

Mentrestant, què ha passat? Doncs que han desmuntat un equip de treball, han perjudicat la reputació de l’empresa i han fet perdre diners i temps amb els seus projectes de fum i megalomania.

Ja em sap greu ser tan clar, però algunes persones no estan capacitades per prendre decisions, per gestionar diners aliens i per jugar a ser déus amb les vides d’altres persones.

No tothom que arriba a una posició de lideratge té les competències necessàries per fer de líder. Potser caldria fer un carnet de lideratge com ara es fa un carnet de conduir. Per punts. Mira, no estaria pas malament que poguéssim anar traient punts en funció de les seves anades d’olla. Sí, em sembla una idea magnífica.

Potser així sí que pujaria el nivell, però de veritat...