Gestió del talent

Fa dies vaig fer una xerrada sobre lideratge i em van fer una pregunta molt bona. “Com es pot retenir el talent?”, em van demanar. Doncs mira, el talent no es pot retenir. Si necessites estratègies per retenir el talent ja vas tard.

Al talent no se’l pot retenir, al talent se l’estimula, s’anima, es mima, però molt especialment se’l protegeix de la mediocritat, dels envejosos, de les vaques sagrades de l’empresa, dels perfils tòxics i de tots aquells que odien el talent.

I és que sovint, l’arribada del talent a l’empresa sol ser viscuda com una amenaça. Bé, permet-me puntualitzar, talent de veritat, no aquests que van venent fum, abanderats del personal branding que van reclamant atenció mitjançant promeses i resultats més que pobres i mediocres.

Però tornem al talent, al de veritat, aquell que no fa ostentació, aquell del qual parlen els seus resultats i la seva discreció. Quan arriba el talent a una empresa se sol percebre com una amenaça, com una alteració de l’statu quo, com quelcom que pot deixar en evidència la manca de talent que fins al moment ha passat més o menys desapercebuda.

Sovint, tristament, els mateixos companys acaben anul·lant el talent i quan això passa tot són crits i penes, carreres i estratègies per retenir el talent. Acostuma a donar-se el mateix modus operandi. Els companys que se senten més amenaçats comencen a orquestrar una campanya de difamació recolzada sobre el rumor, les falses proves i errors provocats de manera malintencionada. Si això falla sempre queda apel·lar a la més primitiva de les emocions, a la por.

“He escoltat el CEO dir que et faran fora, que el nou fa la feina millor que tu.” Ai la por, maleïda por, tan necessària per seguir vius però tan voluble i fàcil de provocar. Amb aquestes estratègies sofisticades, sibil·lines i d’amagatotis, el talent veu com acabarà el tema, se sent desemparat i poc protegit per la direcció, veu que no es respecta el talent i marxa.

El talent no està bé en una empresa en la qual es premia la mediocritat, en la qual es toleren les perversions i en què es permeten diferents ritmes de feina, diferents nivells d’implicació i la manca de compromís.

El talent, a diferència de la mediocritat, no inverteix temps a fer la pilota o a fer veure que treballa molt. Està massa ocupat treballant i produint. El talent sap que té mil portes obertes i que no té cap sentit aguantar aquesta tolerància de la direcció vers la inoperància del costat fosc de l’empresa.

Al final el talent marxa i la mediocritat ho viu com un triomf. Quina trista pèrdua per a la companyia, quina manera més penosa de fer dels perfils tòxics, quina agredolça peregrinació per al talent.

Home, a mi em fa peneta veure com al final l’empresa i els resultats estan en mans de persones que només miren per la seva comoditat. Al final, sempre, el gran perjudicat és el client i les persones que no poden –o creuen que no poden– marxar de la feina.

Crec que hem de fer un cop de cap i començar a gestionar la mediocritat i a premiar el talent. He vist tancar empreses, fàbriques i oficines exitoses per culpa d’una tolerància als perfils tòxics a la feina.