L'ovella negra

Carreguem amb tantes expectatives a les nostres espatlles que tot just podem créixer mitjanament sans. Hem de ser el fill que toca, el fill trofeu, el fill que sublima tot el que els pares van patir.

No som fills, som projectes que ensenyar a tothom, exemples d’èxit, mostres de les qualitats dels nostres pares com a educadors, extensions del llegat familiar, el següent esglaó de la dinastia.

Sense ni tan sols saber la cara que fèiem, els pares ja feien plans per nosaltres. Seguirà amb el negoci familiar, ens podrà ajudar a casa, tindrà una parella que es quedi a casa i tingui cura de la família, vindran a dinar a casa cada diumenge, es comprarà un pis a prop nostre, ens cuidarà quan siguem grans.

Naixem amb mitja vida planificada i. és clar, quan no ens cenyim al guió establert passem a ser les ovelles negres de la família. No sé què ens passa quan som pares que volem anar més enllà del que ens toca, organitzar la vida dels fills i condicionar les seves decisions.

Potser és una venjança per totes les nits que no ens han deixat dormir, per tots aquells dies que hem hagut de marxar de la feina per recollir-los amb febre a la guarderia, de tots els bolquers que hem canviat i de tots els polls que els hem hagut d’anar traient amb aquella pinta més pròpia de la inquisició que d’una família normal i a l’ús.

Alguns pares dipositen tantes expectatives en els seus fills que són impossibles de complir, d’assolir, de satisfer. No són els fills, són les expectatives. Però, què passa quan no es compleixen les expectatives que tenim? Doncs que ens frustrem i la frustració és mala compa­nya. La frustració ho entela tot, ho pinta de fosc i segrestats com estem per la ira i la decepció acabem buscant un culpable, un cap de turc, una ovella negra.

Podríem pensar que hem estat nosaltres solets els que hem flipat amb expectatives desaforades, però acabem pensant que la culpa de tot és del capriciós del nostre fill o filla, que ara diu que no vol estudiar dret, que no vol seguir amb l’empresa familiar o que ha decidit anar amb una parella que no ens agrada.

Ens oblidem que nosaltres tenim una vida per viure i que els nostres fills han de fer la seva vida, que són persones amb interessos, voluntats i prioritats, que són persones que han de fer el seu camí, cometre els seus propis errors i gaudir dels seus encerts.

Cada consell que ignoren és un cop directe a la línia de flotació de l’ego parental, un desafiament a la nostra autoritat, un guant que ens deixen caure als peus. Però ens equivoquem. Ens ho prenem de manera massa personal. No és res personal. Els nostres fills no ens porten la contrària per emprenyar. Els fills tan sols intenten descobrir com anar vivint la vida, quin és el seu camí i, per sobre de tot, intenten aplicar el que han après dels pares.

De vegades aprenem quins errors no volem cometre, de vegades aprenem que aquella feina tan bona com a metge en realitat ha fet que el nostre pare fos una persona amargada, de vegades aprenem que hi ha vida més enllà de la família.

Els fills sempre estan aprenent, però, saps una cosa? Doncs que es fixen en el que fem, no en el que diem. Una cosa més. Apropa’t a l’ovella negra ja que si la mires de prop podràs veure que en realitat no és negra, és marró. Accepta la teva ovella negra i estigues al seu costat. Que no faci el que tu vols que faci no vol dir que sigui un mal fill o filla.