Ella volia estimar

Ell volia sanar-la, ella no podia fer res més que seguir sent com era. Ara ja tot ha acabat. Ell no entén per què no va evolucionar el seu amor. Ella ho va deixar clar des del principi. Ell s’ho va prendre com un repte, ella com un passatemps. Així és l’amor, ens enamorem d’algú sense saber com és. De fet no ens enamorem d’una persona, en realitat ens enamorem de les nostres projeccions, dels nostres anhels, de tot el que volem i valorem i que projectem en una altra persona.

La seva persona estimada diferia molt de com ell creia que era, de com ell volia que fos, de com ell creia que podria arribar a ser. Però ell no va fer res malament, tan sols es va enamorar. Potser d’un ideal, potser d’un desig, potser d’un personatge.

I poca cosa tenim a fer. La realitat ens dona cop rere cop, tossuda com és, perquè la veiem i després no ens queixem. La realitat és com és, no com volem que sigui. La realitat va donant senyals, senyals que sovint no volem veure. Senyals que, si els veiem, suposen tot un seguit de conseqüències que potser no volem assumir.

Tan valents per a algunes coses i tan covards per a altres. Tan llestos per a algunes coses i tan rucs per a altres. Ara ja tot s’ha acabat. Ara ho veu tot més clar. Bé, a estones ho veu més clar. De vegades tenim una mica de clarividència i analitzem la realitat més crua. Veiem cada mentida, veiem cada indici, cada senyal, amb una nitidesa excepcional. Veiem el que va passar i ens veiem com hem reaccionat, com ens hem enganyat, com ens hem il·lu­sionat. I ens entristim, ens empipem, plorem i cridem, sentim compassió de la persona que hem estat i ens enfadem per com hem reaccionat.

I segrestats per la tristesa i per l’odi, per la frustració i per la ira, encetem un procés de dol coix, malferit, esbiaixat. Així no hi ha qui ho superi. Però què és el desamor sinó una tempesta perfecta d’emocions, records, anhels i pors? L’amor que ha fet mal marca un desamor encara més dolorós. Un desamor sord. Una burla grotesca, un ja t’ho vaig dir, un ets idiota per muntar-te pel·lícules al teu cap.

Però és que el cor no entén de raons i potser el cap no entén d’emocions. Potser el problema és que no ens han ensenyat a estimar. Potser el problema és que no ens han ensenyat a oblidar. Potser el problema és que no sabem com interpretar el que hem viscut, el que hem patit, el que hem enyorat.

I tot passarà. O no. Però la vida segueix. El teu ex, la teva ex, segueixen vivint i de sobte entens que no pots fer res més que seguir vivint i intentes seguir vivint. De vegades ho aconsegueixes. De vegades, no.

No ets tu. No és l’altre. És l’amor i el desamor. Dues cares d’una mateixa moneda. Dues etapes a la vida que poden condicionar el nostre futur i la nostra capacitat per tornar a estimar.

En matèria d’amor tinc un consell. El que has vist, el que has viscut, és el que hi ha, el que hi haurà i el que tindràs.