Encara estic dempeus

Encara estic dempeus, encara estic dret, encara respiro. Tota una declaració d’intencions, tota una realitat. Lluitar, seguir endavant, mai donar-se per vençut. Mentre quedi un alè d’aire als pulmons, seguir respirant.

Qui va dir que la vida és fàcil? És bonica, però a voltes és molt complicada i exigent. Però, sabeu què, doncs que no tenim cap més altra opció que seguir dempeus, seguir vius, seguir cap endavant. De vegades la vida no té gaire sentit, de vegades és molt cruel i de vegades ens colpeja fortament i durament. De vegades ens traeix qui més estimem, ens falla la persona en qui confiem o no es compleixen els nostres somnis. Però de totes les proves que ens posa la vida, una de les més cruels és la referent a la salut.

Sovint imagino que en comptes d’un amant cruel i fred, el protagonista de la cançó és el càncer, cruel i fred, també. Com et trenca la vida el diagnòstic d’un càncer, com et torna a trencar l’ànima una recidiva d’aquesta cruel malaltia. Com podem seguir lluitant després d’una tercera, una quarta, una cinquena recidiva, un nou cicle de quimioteràpia. Com afrontar quelcom que ja coneixem, quelcom que ens desgasta tant? Doncs celebrant que seguim dempeus, que tenim una oportunitat més, que no tenim més opció que ser resilients i anar a totes.

“Mira’m que torno”, canta Elton a ple pulmó mentre toca el piano amb una melodia plena de força i de ràbia. Ràbia, m’encanta la ràbia, però la ràbia bonica, la ràbia positiva, aquella que et fa treure forces d’on calgui, aquella que et fa pujar la sang al cap i t’impulsa a l’acció, aquella que et diu que no et dones per vençut i que segueixes dempeus, a totes.

“Mentre estic dempeus t’esvaeixes”, segueix la cançó. La derrota no és una opció, rendir-se, tampoc. Sempre dempeus, focalitzat, amb tota la teva atenció a fer allò que t’ajudarà a guanyar la malaltia, a seguir un dia més, a no llençar la tovallola.

Descansar si cal, per agafar aire, per tenir de nou més forces, per guanyar perspectiva, per reposar de tanta crueltat, de tanta por, de tanta angoixa, però tornar a posar-se dempeus i amb el cap ben alt.

Recollint els trossos de la meva vida, fent kintsukuroi amb ells, mostrant les teves cicatrius. Cada cicatriu és una mostra de la teva fortalesa. Cada cicatriu és un trauma que has passat, un cop que has superat, un batalla guanyada contra l’adversitat. En les teves cicatrius podràs veure un mapa de les teves victòries, una fulla de ruta del teu camí, unes fites que et recorden tot el que has assolit, sempre dempeus, sempre lluitant dignament, sempre anat a totes, sempre amb l’actitud d’un supervivent. Recordo una pel·lícula que vaig veure fa temps del Leonardo DiCaprio. És tot un exemple de supervivència. Primer l’ataca un os, després l’abandonen a la seva sort i finalment ha de lluitar amb el ferotge hivern a les muntanyes amb poca cosa més que un ganivet. Té l’actitud d’un supervivent, de treure forces d’on sigui, però no es rendeix davant de cap de les adversitats que pateix.

Un supervivent, algú que s’aferra a la vida amb totes les seves forces, algú que no vol ni pensar en la mort, algú que té tot el seu cap, la seva força i la seva motivació a seguir dempeus, a seguir avançant, tossudament irreverent amb l’adversitat i la malaltia, tot un exemple de resiliència, tota una inspiració per a les persones que té a prop i lluny. Sempre dempeus, celebrant la vida, celebrant que estem dempeus...