Història-ficció

No pensem tan bé com creiem. Tinc identificats molts errors de pensament, però avui us en vull presentar un que ens provoca molt patiment: creure que hauríem pogut predir el que va passar...

Història-ficció

Publicat per

Creat:

Actualitzat:

M’encanta la ciència-ficció. Això d’imaginar com serà el futur em resulta molt estimulant. Però per ser sincer, de fet, el que més m’agrada és veure quines d’aquestes prediccions s’han fet realitat i quines d’aquestes prediccions han estat una gran anada d’olla.

De la mateixa manera que m’agrada veure com han anat les grans prediccions fetes per escriptors, directors de cinema i friquis en general, m’agrada veure com donem via lliure a la nostra imaginació per reinterpretar el passat.

Sí, ara parlo de passat, de passat-ficció o com a mi m’agrada dir-li, d’història-ficció.

Si bé la ciència-ficció és l’encarregada d’imaginar tot el que pot passar en el futur, la història-ficció és l’encarregada de torturar-nos amb tot el que hauria pogut passar però no va passar mai.

Exacte, la clau és la paraula tortura. La història-ficció és somiar tot allò que hauria pogut ser però no va ser, imaginar tot allò que hauria pogut ser però no va ser i patir amb tot el que hauria pogut passar però no va passar.

Aquest esbiaix de pensament no deixa de ser una mena d’autosabotatge que ens provoca molt malestar, traumes i fins i tot malalties més greus. Algunes persones queden ancorades en un fet passat, com en una mena de detonant d’una pèrdua de qualitat de vida total, un abans i un després a la vida o una obsessió que ens tortura nit i dia i no ens deixa gaudir del present.

De fet, la història-ficció acostuma a estar darrere del patiment de molts dels meus clients i de les persones que conec o amb aquelles que em relaciono habitualment.

No t’has de culpar, no t’has de torturar, no t’has de castigar. Mira, de fet t’he de confessar que jo mateix acostumo a fer molta ciència-ficció, però mai en clau de tortura, sinó tot al revés, en clau d’exercici didàctic.

Sí, sense donar-li tocs dramàtics, m’agrada revisar com vaig reaccionar a una determinada situació, què hauria pogut fer o com vaig gestionar determinat problema. Per mi aquest procés és clau per al meu creixement personal, el meu desenvolupament emocional i per adquirir més eines i recursos.

El fet de tornar a analitzar el que va passar amb la perspectiva que ara tinc em permet veure detalls que se’m van escapar, imaginar noves solucions i perfilar les meves reaccions. Sense drames, això sí, només centrat a aprendre com puc reaccionar a quelcom similar si em tornés a passar de nou, molt conscient que en aquell moment vaig reaccionar de l’única manera que sabia o podia.

Mira, he de dir-te una cosa per al teu benestar emocional: en aquell moment tu també vas fer el que vas poder amb la informació de la qual disposaves i tota la bona intenció del món. Ara bé, això sí, a toro pasado, que diuen els veïns del sud, tot sembla diferent. No caiguis en aquest error. Si mires al passat que sigui per aprendre, no per patir.

Passa pàgina. Protegeix-te de tant dolor. Ja has patit prou. Aprèn del que has viscut i prou. No et quedis ancorat en el passat.

tracking