La il·lusió de la sobirania verda

Part de la narrativa política actual vincula estretament la sostenibilitat amb l’augment de l’autoproducció energètica i alimentària. Una aspiració impecable en aparença, que promet reduir la dependència exterior i les emissions locals per aconseguir territoris més verds i sobirans. Però aquesta narrativa obvia la cara oculta de la major part de les economies avançades: l’externalització massiva de la petjada socioambiental.

Andorra no n’és una excepció, el nostre model de benestar, centrat en el turisme i els serveis, no elimina la pressió socioambiental, simplement l’exporta. Externalitzem l’impacte brut que ens permet mantenir una bona imatge local, una peça clau de la nostra economia. El nostre benestar es construeix, en bona part, sobre un impacte global que fem invisible i preferim no veure.

Un estudi recentment publicat a la revista Ecological Economics quantifica aquesta dependència associada al nostre model de consum. Els resultats clau indiquen que, en comparació amb la seva producció interna, el sector energètic del Principat d’Andorra externalitza 7 vegades més treball, 40 vegades més ús del sòl, 6 vegades més aigua i 17 vegades més emissions de gasos d’efecte hivernacle. De manera similar, la nostra dieta depèn d’una producció externa que consumeix 22 vegades més aigua, requereix 15 vegades més ús de sòl, 8 vegades més hores de treball i genera 7 vegades més emissions que el nostre sector agrícola.

És realista plantejar-se internalitzar aquesta producció? Les nostres severes limitacions biofísiques fan pensar que seria un objectiu clarament inviable. La veritable sostenibilitat no rau només a produir més aquí, sinó a qüestionar l’arrel del problema: els nostres patrons de consum. Necessitem un debat públic honest que se centri a canviar els nostres hàbits, especialment el consum de productes d’alt impacte. És l’única via per abandonar les il·lusions d’una transició verda indolora i afrontar que la sostenibilitat real exigeix triar i renunciar, no només produir.