Sandra Cano: "Els problemes no tenen horaris"

Sempre en formació per desenvolupar bé la tasca de l’associació, la darrera sobre el bullying, entén l’estiu com una època delicada que comporta situacions de risc i en què les famílies es troben més soles.

Què demana a l’estiu?

No soc gaire de vacances a l’estiu, més aviat d’escapadetes, perquè no m’agrada gens l’aglutinació de la gent. Tinc molt poca paciència. Llavors, continuo formant-me i he començat a la Universitat de la Seu un curs de prevenció i detecció de bullying.

Res de descans?

Com que tothom està de vacances, el que faig és aprofitar per fer coses “meves”: practicar esport, fer alguna remodelació a casa i llegir llibres pendents, com el del mossèn Ramon, que ja estic devorant.

Així aparca els viatges?

Sempre miro de fer un viatge a l’any, però de cara al fred.

Creu que l’estiu és complicat per al jovent de l’associació?

S’ajunten molts factors. Les vacances escolars, que deixen gran quantitat d’hores lliures; les festes majors, que comporten situacions de risc, com el contacte amb l’alcohol, i l’economia de moltes famílies que no poden donar unes vacances de qualitats als xavals. És una època de desordre i disbauxa que molts joves no saben gestionar.

A l’Instagram de l’ADJRA ja tenim avisos sobre l’alcohol.

És que a Andorra tenim l’afegit que no hi ha oci alternatiu. És disco o festa major, i la cultura de l’alcohol està de moda. L’altre dia vaig anar a prendre un beure a un lloc a prop d’una benzinera i es podia veure una cua de joves esperant per comprar alcohol, fins i tot consumint i fumant substàncies.

Creu que les famílies se senten soles a l’estiu?

Molt soles. Tothom està de vacances, però els problemes no se’n van de vacances. A més, a la unitat de cures addictives no hi ha un espai pròpiament per als joves, on trobin persones de la seva edat i puguin crear vincles.

Li deu resultar difícil aconseguir desconnectar.

Quan estàs en una associació com aquesta i veus que la gent necessita ajuda, és difícil que no t’afecti. No és una feina de 40 hores setmanals en què tanques les persianes en acabar la jornada. Els problemes no tenen horaris i no apareixen un dilluns a les 3 de la tarda; més aviat, sorgeixen a les 4 de la matinada. I, a més, són temes en què hem de demanar ajuda i mai en sabem l’evolució. No és com un nen que es trenca un braç i que saps que es recuperarà.

I com ho encara?

Hem activat programes de benvinguda. Quan arriba una família amb un problema, hi ha una psicòloga que els orienta i una família que els explica la seva experiència perquè vegin que el camí és llarg i que també ells s’han de cuidar per no desgastar-se i quedar-se sols.

Va fundar l’ADJRA fa 6 anys. Què la va motivar?

Un problema personal compartit amb altres famílies. Vam veure que érem moltes i que necessitàvem formar una associació per ser dins les taules de jovent en risc. La veritat és que estem molt orgullosos de la feina feta, i en especial dels voluntaris, que ja són 50.

Li ha canviat la imatge de l’estiu arran de l’associació?

Més que la de l’estiu, la de les festes. Les festes són per gaudir, però comporten molts riscos. També he de dir que la nostra estadística ha variat. Han baixat les famílies amb fills amb addiccions a substàncies i han crescut les addiccions a les pantalles, trastorns alimentaris i violència domèstica.

L’ús de les pantalles s’incrementa a l’estiu?

Tota l’època en què els xavals no estan escolaritzats o tenen temps de lleure, si no hi ha un pla B, la pantalla és el refugi principal, i molts cops deriva en conductes violentes. Tenim una població de nens malalts i només podrem fer front del tot a les pantalles quan es legisli, i hi ha una cosa que em sobta molt.

Quina?

Anar a un restaurant xulo i veure que seuen un nen a la trona i li posen la pantalla.

... perquè no molesti.

Però han de molestar i s’han d’avorrir, perquè forma part del creixement. Fa que indaguin, busquin, mirin, pensin, facin i aprenguin a frustrar-se.

S’imagina com seria un estiu sense pantalles?

Actualment, impossible. Jo mateixa, de vegades, m’he deixat la Visa a casa i no ha passat res. Però si em deixo el telèfon, sempre torno.

Doni’m una estampa dels estius de la seva infància.

Tornar de les vacances amb els genolls plens de crostes de tant caure. El meu pare és de Conca, d’un poblet que es diu Garaballa. Eren 6 germans i allà ens trobàvem tots els cosins per passar l’estiu. Recordo com corria per tots aquells camins empedrats.