Jugar en l’era del mòbil
L’abús de les pantalles a la infància pot perjudicar el desenvolupament dels nens.
Ser nen en l’actualitat és tot un repte, perquè constantment estan sotmesos a les temptacions digitals que hi ha al seu entorn i, de fet, aquests estímuls també han penetrat en una de les activitats que més fan: jugar. És una tendència evident que tant la forma de jugar com de relacionar-se està virant cap a un model més tecnològic que no pas analògic, i això fa que també sigui un desafiament per als pares, perquè té una repercussió directa en el seu desenvolupament, tal com acrediten els experts. “El joc és un element clau en el desenvolupament dels petits, perquè a part de la interacció que puguin tenir ells amb les joguines, jugar també fa que la tinguin amb els seus iguals o els pares. Llavors, el problema no és que l’ús de les pantalles estigui interferint, sinó que aquestes estan substituint l’experiència de jugar amb joguines i compartir”, explica la psicòloga general sanitària Annabel Betriu.
”El joc és un element clau en el creixement dels nens”
Al carrer, els pares són ben conscients d’aquesta situació i tots prefereixen que l’infant jugui amb les joguines tradicionals abans que amb el telèfon, tot i que no sempre és possible. “Tinc quatre fills i a casa no tenim televisió, ni tampoc tauletes. Al més petit, que té dos anys, li poso de forma ocasional algun vídeo a YouTube amb contingut de la seva edat”, explica un pare que porta els fills a l’escola francesa d’Andorra la Vella. A més, afegeix que “els nens han de jugar amb joguines analògiques, a casa tenim una catifa plena de LEGO, Playmobil, un tren de joguina... I ho fan el 99% del temps”. I això no és un caprici, ja que atorgar molta presència a les pantalles a una edat molt prematura “influeix en molts àmbits del seu creixement i desenvolupament, com en el físic, social, el de l’autocontrol i també fa que quan siguin més grans tinguin menys tolerància a la frustració i que tampoc sàpiguen com gestionar les emocions. I, a més, un abús de pantalles pot alentir el seu desenvolupament i inclús que no adquireixin certes capacitats que són necessàries per a la vida”, recalca Betriu. La infància és precisament l’etapa en què més capacitat d’absorció de coneixements i aprenentatge tenim, és el que es coneix com a plasticitat cerebral. Per això, els progenitors tenen un rol capital. “El seu repte és fomentar un model actiu. És a dir, fomentar un model en el qual els nens pensin, que vulguin jugar, que s’entretinguin i avorreixin i que siguin creatius. I per aquesta raó, s’ha de ser un pare molt present, però, és clar, això requereix un gran esforç”, relata l’especialista. Tanmateix, aconseguir-ho no és tan fàcil i, de fet, aquesta és la gran lluita i pressió que tenen els grans. “Quan els treus la pantalla després d’una estona d’estar jugant, encara que hagi estat poc temps, s’enfaden”, és el testimoni d’una mare que té una filla de tres anys, però que comparteixen la gran majoria d’elles i ells.
També una àvia portuguesa, amb una neta de cinc anys: “Els pares controlen bastant el tema del telèfon, el seu germà té dotze anys i tot i que té mòbil, té control parental i amb un horari limitat.” “Els meus estan amb la tauleta, però només mitja hora a la tarda, mentre preparo el sopar”, afirma un altre pare.
Els esforços dels progenitors per allunyar els fills dels estímuls tecnològics són incansables, però, per desgràcia, aquests no sempre garanteixen resultats exitosos perquè “els grans tenen molta pressió, perquè si un infant insisteix molt que vol fer servir el mòbil, acaben cedint”. El fet que els pares donin als infants un aparell tecnològic respon moltes vegades al fet que ells puguin tenir una treva del dia a dia i els petits estiguin distrets durant una estona. La dificultat rau a trobar l’equilibri, que alhora comporta un risc del qual alerta la psicòloga: “El problema és quan introdueixes les pantalles i després les vols treure –tal com certifiquen molts pares–, per això, sempre s’ha de limitar el temps d’ús amb aquestes.”