DMG
Gossos en el paper de fills
La sobreprotecció dels animals de companyia sol portar associats problemes de conducta.
La relació entre persones i gossos ha experimentat una transformació profunda en les darreres dècades. Allò que abans era una convivència funcional o simplement afectiva s’ha convertit, en molts casos, en una dinàmica de criança simbòlica que ja té el seu propi concepte: pet parenting. El fenomen implica atribuir al gos un estatus gairebé filial, amb unes pràctiques que l’humanitzen i que sovint desdibuixen els límits entre una espècie i l’altra. Però aquesta aproximació, adverteixen els professionals, no és gens beneficiosa per a l’animal.
“Hem passat d’un extrem a l’altre. Els animals tenen sentiments i emocions, però no els hem de tractar com si fossin persones”, explica Eugènia Comas, psicòloga, etòloga clínica i ensinistradora canina de l’establiment Bones Companyies. Segons ella, hi ha una tendència creixent a substituir la maternitat o paternitat per la tinença d’un gos, i això comporta una projecció d’expectatives que no s’ajusten a la seva naturalesa. “Els animals s’han de tractar bé, evidentment, però sempre tenint en compte quines necessitats reals tenen”, puntualitza.
La humanització adopta formes diverses: des de celebrar aniversaris fins a vestir-los com si fossin nines o portar-los en cotxet. Comas matisa que no tot és negatiu. “Sabem que poden tenir fred o calor; hi ha abrics que poden anar molt bé, especialment en races sensibles a les baixes temperatures”. El problema, però, apareix quan es traspassa el límit funcional. “Portar-lo en un cotxet com un nadó és un error. El gos necessita caminar i fer exercici. Si no, s’atrofia”. Aquest sistema de transport, afegeix, només té sentit en animals ja molt vells o amb mobilitat reduïda; en cadells o adults sans, impedeix el contacte natural amb l’entorn i pot generar inseguretats.
Sovint es projecten expectatives que el gos no pot assumir
L’ensinistrador Sergi Ibáñez coincideix que l’excés de permissivitat és un dels principals focus de conflicte. “A un gos el pots mimar tant com vulguis, però mai consentir-lo. Si l’hi consenteixes tot, acaba pensant que és l’amo del sofà o del llit, i després gruny o pot arribar a mossegar quan algú s’hi acosta”. Segons ell, molts problemes de conducta no són espontanis, sinó conseqüència d’hàbits instaurats des que són cadells. “Has d’estar molt atent des que el gos és petit”, aconsella.
La manca de límits pot derivar en trastorns que van des de l’ansietat fins a l’agressivitat. Comas descriu reaccions diverses segons el caràcter de l’animal, que poden ser “paralització, fugida o atac. O es deixa portar com un ninot, o passa por i es mostra insegur. També poden aparèixer problemes de comportament com bordar o mossegar”. Afegeix que molts gossos urbans no tenen prou contacte amb espais naturals, fet que repercuteix tant en la seva salut física com emocional.
Ibáñez insisteix que el gos no pot assumir el rol d’igual dins la jerarquia familiar. “No són persones. Un gos és un gos i un nen és un nen”, remarca. Des del seu punt de vista, l’animal és un seguidor que necessita referents clars. “Tu ets el seu líder i li has de donar ordres concises. Si el consenteixes, tens un gos que perd l’instint i la personalitat”. Aquesta necessitat de direcció mai ha de ser sinònim de maltractament, sinó de coherència i constància. “Ell espera que el guiïs, i les ordres sempre han de ser clares”.
En entorns com Andorra, on molts establiments són pet friendly, el debat s’amplifica. Comas adverteix que centres comercials o espais amb sorolls intensos poden ser aclaparadors. “Segons en quins entorns ho passen molt malament; no és el lloc més adient”, indica. Ibáñez, en canvi, considera que tot depèn de l’educació prèvia. “Si des de cadell l’acostumes a aquests llocs, el gos hi va feliç. Són animals de rutines”. El problema, diu, és introduir-los de cop en situacions que no han experimentat abans.
El fenomen del pet parenting obre també una reflexió sobre les necessitats humanes. “Per a les persones potser no és tan perjudicial com per al gos”, apunta Comas, que recomana “fer una formació abans d’incorporar un animal a la família”. La idea no és deshumanitzar la relació, sinó adaptar-la a la biologia i al comportament propi de l’espècie.