L’odissea de les entrades

La cursa per aconseguir entrades per als grans concerts s’ha convertit en una experiència gairebé tan intensa com l’espectacle en si. Gires de figures com Taylor Swift, Lady Gaga o Rosalía, o de grups com Oasis o Coldplay desencadenen autèntiques allaus de compradors en línia, amb cues virtuals de desenes de milers de persones, sistemes de venda col·lapsats i una sensació generalitzada que l’accés a la música en directe s’ha tornat una loteria.

Això es tradueix, per al públic, en hores d’espera davant d’una pantalla i una pressió constant per completar la compra en pocs segons. La Laura Martínez i l’Adriana Pereira, dues amigues de 24 i 26 anys d’Andorra la Vella, expliquen com van intentar sense èxit aconseguir entrades per a algun dels concerts que Bad Bunny oferirà el mes de maig vinent a Barcelona. “Ens vam connectar abans de l’hora, cadascuna des de casa seva i utilitzant diferents dispositius, i quan va començar la venda ja teníem més de 20.000 persones al davant”, relata la Laura. L’Adriana hi afegeix que, quan van arribar al moment de pagar, “el preu havia pujat respecte al que sortia al principi, molt més del que esperàvem. Al final, el sistema ens va fer fora i ens vam quedar sense res”.

El procés no sempre acaba amb èxit, i genera estrès i frustració

Aquest tipus de situacions no són casuals. “Si vols assistir a un gran esdeveniment ja has d’assumir que la demanda serà enorme i l’oferta escassa, per molt que els artistes acabin afegint més dates”, apunta el periodista musical Jordi Bianciotto. Per aquest motiu, el procés per adquirir localitats “acaba generant estrès, ansietat i frustració”. El crític també adverteix que no tots els usuaris són conscients de com funcionen les plataformes de venda en línia. “Els preus dinàmics no s’apliquen a tots els concerts, però quan s’utilitzen hauria de quedar molt clar des del principi. Les empreses fan servir conceptes confusos i et pots trobar en un carril de preu dinàmic sense saber-ho.”

L’escalada de preus és un altre dels factors que alimenten el malestar. Les entrades són més cares que fa dècades, però també ho són les produccions. “Els espectacles actuals són monumentals i molt sofisticats tècnicament; no tenen res a veure amb els concerts d’abans”, assenyala Bianciotto, que recorda que “ara el disc ja no és la principal font d’ingressos”. Per tant, “és lògic que el directe passi a ocupar el centre del negoci”.

Des de la perspectiva dels consumidors, la lectura és molt més crítica. Ruben Sánchez, secretari general de Facua, organització espanyola que fa anys que denuncia les males pràctiques del sector, afirma que “el panorama és nefast perquè hi ha un cúmul d’irregularitats greus que es cometen de manera generalitzada en la venda d’entrades”. Un dels punts més polèmics són les anomenades despeses de gestió. “Són fictícies, no responen a cap servei real i només serveixen per inflar el preu”, sosté Sánchez, que posa exemples de concerts en què aquests recàrrecs “varien de manera injustificable segons l’entrada. Qualsevol cost associat a l’organització hauria d’estar inclòs en el preu anunciat, sense afegits de darrera hora”, agrega.

La revenda és l’altre gran focus de controvèrsia. Tot i que està prohibida al carrer, en l’àmbit digital continua en una zona grisa. Sánchez alerta de l’existència de bots que compren entrades de manera massiva per revendre-les amb benefici i recorda que, durant anys, s’han detectat plataformes secundàries vinculades a grans distribuïdores. “Cal afinar la legislació i prohibir clarament la revenda online amb ànim de lucre”, subratlla.

Més enllà de la denúncia, Jordi Bianciotto convida a fer una reflexió cultural. “S’ha instal·lat una mena de FOMO, una por a perdre’s alguna cosa, que fa que no anar a un determinat concert sembli un fracàs personal, i això és força ridícul”, afirma. El periodista recomana ampliar el focus i no concentrar-ho tot en les grans cites. “Hi ha sales, clubs i auditoris que ofereixen experiències igualment valuoses i més accessibles.” Una idea que contrasta amb la sensació, cada cop més estesa, que hi ha concerts d’assistència gairebé