La nutrició i el càncer

Amb motiu del Dia mundial contra el càncer, celebrat dimecres passat, convé recordar que quan es parla de càncer, quasi sempre pensem en proves mèdiques, tractaments i hospitals. Però hi ha una altra pregunta que apareix sovint al voltant de la taula: què puc menjar ara? I no tan sols se la fa la persona diagnosticada. També se la fan les parelles, les mares i pares, els fills i els amics que volen ajudar i no saben com.

La nutrició entra en escena en un moment delicat, ple de por i incertesa, i ho fa envoltada d’un soroll enorme: dietes miraculoses, aliments prohibits, suplements “imprescindibles” i promeses de curació. Enmig d’aquest allau d’informació, el més difícil és distingir què hi ha de cert i què és un mite.

La primera veritat que cal dir és clara: la nutrició forma part del tractament del càncer. Menjar adequadament ajuda el cos a resistir millor, a recuperar-se abans i a mantenir la força en un moment en què tot costa més. Alimentar-se bé pot reduir complicacions, millorar la tolerància als tractaments i, sobretot, preservar qualitat de vida.

Una altra veritat important: no existeixen dietes anticàncer. No hi ha cap aliment que curi el càncer ni cap producte que el faci desaparèixer. El sucre no alimenta el tumor de manera selectiva, ni deixar de menjar carn garanteix cap protecció, ni els sucs verds netegen l’organisme de cèl·lules malignes. Són missatges atractius perquè ofereixen control, però són falsos i, a vegades, perillosos.

I aquí entren en joc els acompanyants. Sovint, amb la millor intenció, es converteixen en vigilants del plat: “això no pots”, “això et farà mal”, “això és dolent per al càncer”. Sense voler-ho, el menjar es transforma en una font de tensió, quan hauria de ser un espai de suport i normalitat. Acompanyar també és entendre que cada persona té necessitats diferents, que hi haurà dies de poca gana i dies de menjar més desendreçat, i que l’objectiu no és fer-ho perfecte, sinó possible. Els acompanyants també pateixen, s’angoixen i necessiten ser cuidats. Sovint s’obliden d’ells mateixos, però cuidar-se també forma part d’ajudar. I, malgrat tot, la majoria ho fan molt bé: sostenen, animen i estan presents fins i tot quan estan cansats.

Parlar de nutrició en càncer no és parlar de restriccions, sinó d’adaptació. Adaptar textures quan hi ha dificultat per empassar. Adaptar sabors quan tot té gust metàl·lic. Adaptar quantitats quan la fatiga pesa. És una nutrició flexible, humana i realista, lluny dels menús ideals que circulen per les xarxes socials.

També cal trencar amb un mite molt arrelat: que la malaltia és conseqüència directa d’haver menjat malament. El càncer és multifactorial i complex. Convertir l’alimentació en culpable no tan sols és injust, sinó que afegeix una càrrega innecessària a persones que ja estan lluitant prou.

En aquest context, la dieta mediterrània és un model avalat per l’evidència científica com una alimentació adequada, equilibrada i sostenible. Rica en fruita, verdura, llegums, cereals integrals, peix, oli d’oliva i fruits secs, s’adapta bé a les diferents etapes de la malaltia i a la vida quotidiana. A més, fomenta el plaer de menjar i la convivència, dos aspectes que també formen part de la salut. Al mateix temps, cal reduir el consum d’ultraprocessats, aliments molt rics en sucres, greixos de mala qualitat i additius, que no aporten beneficis i desplacen opcions més nutritives.

Necessitem més veritat i menys promeses. Més missatges clars i menys pors alimentades. La nutrició no és una solució màgica, però sí una aliada valuosa per cuidar el cos mentre passa per un procés exigent.

Per a qui té un diagnòstic i per a qui acompanya, el missatge hauria de ser el mateix: menjar no és curar, però sí cuidar. I cuidar, en temps de càncer, és una manera concreta i quotidiana d’estimar.