AQUESTA SETMANA
‘Pole dance’: trencant mites
Yannick Diaz i Tatiana Gutiérrez.
La pole dance ha arrossegat durant dècades una imatge distorsionada que l’ha vinculat gairebé exclusivament al món de l’oci nocturn, una associació que ha simplificat una disciplina que, en realitat, combina exigència física, tècnica acrobàtica i expressió artística, amb un nivell de treball comparable al de la gimnàstica o la dansa contemporània. A Andorra, aquesta pràctica va fer un pas significatiu amb l’obertura, el 2024, del primer i fins al moment únic estudi especialitzat del país, impulsat per Yannick Diaz i la seva parella, Sylvie Pont, després d’una etapa inicial amb classes privades a Ordino que van generar una demanda inesperada.
“Hi va haver un boom de gent que demanava informació i al cap de pocs mesos es va obrir l’escola, una cosa que no estava ni plantejada inicialment”, recorda Tatiana Gutiérrez, que va començar com a alumna en aquells inicis i avui és instructora al centre. L’interès, però, convivia amb alguns recels. “Encara hi ha molt estigma al voltant d’aquest esport i, fins i tot, a mi em feia vergonya al principi. Això és Andorra, ens coneixem tots i pesa aquesta mirada”, explica. El repte també consistia a canviar aquesta percepció tan arrelada.
La percepció social ha evolucionat, però encara hi ha prejudicis
En altres països, la pole dance està perfectament normalitzada. Diaz, format en dansa i amb experiència en espectacles, va incorporar la barra a les seves actuacions el 2014, atret per les possibilitats escèniques que oferia. “A França, d’on soc originari, és un esport més. Es fan competicions en l’àmbit regional i nacional, i s’està lluitant perquè esdevingui una disciplina olímpica.” En competició, detalla, “es treballa amb barra fixa i rotatòria, i es puntuen figures estàtiques, dinàmiques i la capacitat de construir una seqüència amb coherència artística”.
A la pràctica, la realitat s’allunya de qualsevol tòpic. “És un treball global”, resumeix Gutiérrez. “Treballem sobretot esquena i braços, però cada figura implica coordinació de tot el cos. No segmentem per grups musculars; tot funciona alhora”, puntualitza. Aquesta integració és una de les claus del seu atractiu. “Si vas al gimnàs prioritzes la força; si vas a ioga, la flexibilitat. Aquí necessites les dues coses simultàniament per executar una figura amb control i estètica”, afegeix.
Aquest esport permet combinar força i flexibilitat a parts iguals
Un dels mites més estesos és que per arribar a la dansa en barra cal una base física molt sòlida. Gutiérrez el desmunta amb la seva pròpia experiència: “Jo vaig començar sense força, sense res. Desenvolupes la musculatura intentant sostenir-te, fent el mínim necessari per pujar. El procés és progressiu.”
Laura Pereira, encampadana de 24 anys i alumna de l’estudi, ho confirma: “No feia cap esport i vaig provar per curiositat. Em va agradar molt l’ambient. Ja és el meu segon any i he millorat molt la musculatura i la flexibilitat.” El fet de percebre canvis tangibles en poc temps reforça la constància. “Notes el progrés d’una setmana a l’altra i això motiva moltíssim.”
Les sessions són dinàmiques i orientades a objectius concrets. Aquest treball tècnic es combina amb una dimensió més profunda que, segons Gutiérrez, és clau per entendre l’impacte d’aquest esport. “És un procés d’autoacceptació. Moltes dones venen, buscant una manera de tornar a estimar-se, de confiar en el seu cos”, assegura. En aquest punt apareix la paraula empoderament, que ella utilitza amb convicció. “Aquí no hi ha un estàndard corporal ni d’edat que haguem de complir: tenim d’alumnes primes i menys primes, amb cel·lulitis i sense, joves i de més de 65 anys. El treball que fem és per a nosaltres, no per agradar a ningú”. La pràctica obliga “a estar present, a regular la respiració, a confiar en la pròpia capacitat”. Per a moltes alumnes, aquest control es tradueix en seguretat fora de la sala.
En tot cas, el debat sobre l’associació amb l’striptease continua present. Yannick Diaz ho aborda amb claredat: “Nosaltres no ensenyem striptease. El problema no és la disciplina en si, és el prejudici social que hi ha al darrere”, argumenta. Gutiérrez agrega que la sensualitat pot formar part de l’expressió artística, però no defineix l’activitat. “Estem tan concentrades en el que fem que la mirada dels altres deixa de ser important.”
La percepció social ha evolucionat de mica en mica. “Crec que encara hi ha cert tabú, però cada vegada menys”, admet Laura Pereira. “Ningú m’ha dit res dolent per fer pole dance, però segur que persisteixen alguns estereotips”, agrega, tot afirmant que entrar en aquest món també l’ha ajudat a transformar la seva pròpia opinió.
En un país on fins fa poc no existia cap espai específic per practicar-la, la implantació de la dansa en barra amplia les opcions esportives. Exigeix constància, disciplina i control. Desestigmatitzar-la implica observar-la amb rigor i entendre que, per a moltes persones, és una eina de fortalesa física i també de refermament personal.