Tonga: L'altra Polinèsia

Quan parlem dels Mars del Sud, sovint evoquem idíl·liques platges de sorra blanca, aigües cristal·lines d’un increïble color turquesa, postes de sol a l’ombra dels cocoters o l’aroma exòtica de les gardènies, la vainilla i el frangipani. Imatges icòniques d’un paradís somiat que sempre ubiquem a Tahití, a les Fiji o, com a molt, a Samoa, però mai a Tonga. Gairebé ningú sap on és Tonga, la gran desconeguda de la Polinèsia.

Com si el món s’acabés on acaba Austràlia, en alguns mapes ni hi és. I quan hi és, costa trobar aquest fabulós arxipèlag format per més de cent setanta illes, la majoria deshabitades. Un conglomerat d’atols coral·lins, platges de sorra blanca com la farina i una terra extraordinàriament fèrtil, esquitxada de boscos primaris, cràters d’antics volcans i plantacions de totes les fruites imaginables. Doncs be, aquest edèn tropical, malgrat tenir tot i més del que persegueixen els caçadors de paradisos, no atrau ni una petita part de l’allau de turistes que cada any envaeix les illes veïnes.

És cert. A Tonga no hi trobem els exclusius resorts de les illes Fiji, ni falta que fan. Tampoc hi ha tantes connexions aèries ni hi arriben els creuers abarrotats que diàriament col·lapsen la Polinèsia Francesa. Aquí els turistes venen amb comptagotes, i sembla que és precisament aquest oblit el que ha ajudat els tongans a conservar un tresor que la major part del planeta ha perdut: el temps. La pausa i la calma ja extingida al món modern.

A Tonga, sobretot a les illes més remotes com ara Ha’apai, encara mana el ritme polinesi, i la vida quotidiana, íntimament lligada al mar i als conreus, va a càmera lenta. Els homes, sovint vestits amb la ta’ovala –una estora trenada sobre els pantalons– passen el dia pescant o treballant a les plantacions de taro i moniato, mentre les dones venen fruita i peix al mercat o confeccionen boniques catifes de fibra al porxo de casa. Des d’allà vigilen els nens que, sovint descalços, juguen als camins de sorra o als jardins de papaia i plàtan, on campen lliures els porcs, les gallines i les cabres. Tots viuen sense pressa i, a jutjar pels somriures, són ben conscients del paradís on viuen.

L’única preocupació sembla ser tenir-ho tot a punt per a diumenge, el dia que tothom s’atura, literalment, per reunir-se a l’església. Com era d’esperar, no hi falten els símbols i sants cristians, importats i imposats pels missioners europeus al segle XIX, però les arrels polinèsies hi són ben presents. Les dones, i alguns homes, tots vestits amb la ta’ovala, s’asseuen en rengleres i canten a cappella un seguit de melodies ancestrals que ressonen com si tota la comunitat cantés amb una sola veu.

Una curiositat abans d’acabar: Tonga és tan lluny d’Europa que, per arribar-hi, trigues el mateix si viatges cap a l’est –via Àsia– que si ho fas cap a l’oest –via Amèrica. Informeu els terraplanistes.