L’evolució del càrrec de síndic

En la nostra història recent, els síndics han tingut un pes cabdal, i fins a la reformeta del 1981 van exercir la direcció del poder executiu i del legislatiu. Però els síndics no sempre han tingut aquest pes tan destacat.

Inicialment, els síndics eren simplement representants esporàdics amb un encàrrec en concret. Un representant d’Andorra que anava a Barcelona per resoldre un afer relacionat amb les Valls era un síndic, i amb la missió complerta deixava de ser-ho.

A poc a poc, el càrrec va agafar més protagonisme i va quedar vinculat directament a la representació del Consell General, però en temps de Fiter i Rossell, a mitjan segle XVIII, es volia que la institució tingués un caràcter col·legial, que tots els consellers tinguessin pes en la presa de decisions.

A poc a poc, la preeminència del síndic va consolidar-se i, en bona part, es va convertir en la persona que representava Andorra i que tenia un pes específic en la gestió d’una molt incipient administració andorrana. Estem parlant ja del segle XIX, quan alguns viatgers parlaven dels síndics com de “presidents de la República” o “Dux d’Andorra”.

En aquella època, s’elegia per a síndic una persona capaç i amb una important preeminència social.