Com votaven els andorrans de fa uns quants segles?

La forma plena de la nostra democràcia no es va assolir fins al 1970, quan les dones van poder exercir el dret a vot. El cert és, però, que el camí havia començat molt abans, i que hem de trobar les primeres formes d’elecció al país en temps molt reculats, a la plena edat mitjana. I és que quan van començar a prendre forma les institucions andorranes, els caps de casa de les valls tenien la potestat d’elegir els seus representants, tot i que desconeixem com es duia a terme aquest procés, la qual cosa és un dels grans misteris de la nostra història.

Anem a pams. Els nostres historiadors cada vegada atorguen un pes més important a les comunitats locals en la construcció de la història del país. Aquestes comunitats van tenir una importància cabdal ja des de l’època medieval, quan es van enfrontar amb el comte Borrell II i van destruir el castell de Bragafolls. Els comtes i els bisbes tenien clar que, per governar les valls, calia tenir els andorrans de cara, cosa que explica que en moments importants, com amb la signatura de les anomenades concòrdies del segle XII, aquestes les signessin els caps de casa del país.

A Andorra no s’ha documentat cap sistema d’elecció, tampoc la insaculació catalana

Això fa d’Andorra un cas força únic en el context europeu del moment, com també el fet que després dels Pariatges, el 1289, comencés el desenvolupament del Consell de la Terra, encarregat de gestionar qüestions intrínseques del dia a dia del país. En aquell temps, i això és vàlid per a molts segles després, la casa era el centre de la vida dels andorrans, i l’hereu el pater familias que la comandava.

L’hereu era el representant de la casa i dels interessos familiars, cosa que explica que quan s’havien de dirimir assumptes que afectaven la comunitat que vivia en una parròquia, es reunissin tots els hereus, que eren els caps de casa, per decidir conjuntament. És a partir d’aquest principi que neixen les reunions parroquials. I, és clar, la reunió del conjunt de parròquies era el que creava el Consell de la Vall, que en el futur seria el Consell General.

S’ha dit sempre que històricament els andorrans es reunien als pòrtics de les esglésies del país per prendre decisions, i que amb el temps això va donar lloc a les institucions representatives, als cònsols i als consellers. I en aquest punt, la pregunta és obligada: com s’elegien, aquests representants polítics? Com exercien el seu vot, els caps de casa, fa tres o quatre segles?

Aquesta és una pregunta que els historiadors encara no han pogut resoldre, perquè els llibres d’actes de les institucions no expliquen com es duia a terme aquest procés de manera específica. Per respondre a la qüestió hi hauria la possibilitat de valorar altres realitats paral·leles del nostre entorn, com ara la de Catalunya, ja que el dret imperant a Andorra era el català.

Les institucions catalanes tenien una forma molt característica d’elegir els representants: la insaculació. Els noms dels candidats que es presentaven es posaven en una bossa i d’aquesta bossa se n’extreien els noms dels electes. Aquest sistema, per exemple, era l’habitual a la Diputació del General (la Generalitat), a la Vall d’Aran o al govern municipal de la Seu, per exemple. Però mentre que en aquests casos i en molts altres el sistema està ben documentat (i, fins i tot, s’han conservat les bosses amb les quals es feia la insaculació), a casa nostra no en tenim cap tipus de notícia.

Els candidats es presentaven per Sant Andreu i, si s’esqueia, s’elegien per Sant Tomàs

Podríem esperar que Anton Fiter i Rossell digués alguna cosa al respecte al Manual digest, però no és el cas. Fiter parlava del funcionament del Consell, i abans de la Nova Reforma del 1866 els consellers s’elegien de manera automàtica: eren els dos cònsols en actiu de cada parròquia i els dos cònsols sortints. Quatre representants per a cada una de les sis parròquies: un total de vint-i-quatre membres del Consell. La forma d’elecció que ens interessa de conèixer, doncs, és la dels cònsols.

Fiter sí que ens aporta una informació molt interessant, i és que diu que la presa de decisions al Consell es feia de viva veu. Això faria pensar que quan calia elegir els cònsols a les parròquies a l’època moderna també es feia de manera similar, emetent el vot oralment.

L’arxiver canillenc Domènec Bascompte fa uns anys va exhumar un document que també és de gran interès per a conèixer una mica el procés d’elecció en aquesta època. A l’Arxiu de Comú de Canillo es conserva un manament del bisbe d’Urgell Francesc Fernández de Xàtiva del 1770 sobre l’elecció dels cònsols. Malgrat que no especifica el procediment, sí que diu que els candidats s’han de presentar públicament en el Consell de Sant Andreu, del 30 de novembre, per tal de tenir temps prudencial per aprovar-los o reprovar-los en el Consell de Sant Tomàs, del 21 de desembre, que és quan s’havien d’elegir les noves autoritats.

I qui eren, els que podien optar al càrrec? Doncs evidentment els caps de casa, però Fiter deia que no podien ser escollits els estrangers, encara que tinguessin residència, els solters, els menors de vint-i-cinc anys, els eclesiàstics, els oficials de justícia, ni tampoc els carnissers, nuncis, trompeters, servents o altres que haguessin exercit oficis vils. Tampoc, és clar, els encausats, els que tinguessin deutes, les persones que patissin algun tipus de discapacitat ni tampoc els alcohòlics.

Així doncs, hem de pensar que els cònsols andorrans s’elegien de viva veu: els candidats es presentaven a finals de novembre i al cap d’una vintena de dies, en el Consell de Sant Tomàs en presència dels caps de casa de la parròquia, es procedia a l’elecció. Ni del procés ni del possible debat que s’hagués pogut produir en aquest moment es deixava res per escrit en el Llibre d’actes, en el qual només s’anotaven els noms dels nous càrrecs que havien estat elegits.

A finals de l’època moderna i ja a principis del segle XIX, tanmateix, aquest model cada vegada es va anar fent més restringit. Els anomenats caps grossos, els principals caps de casa del país i amb més capacitat econòmica, van tendir a copar els càrrecs públics i, a més, a perpetuar-se en el poder en un sistema que deixava sense possibilitat d’exercir cap forma de representació a la resta de caps de casa.

Aquesta situació es va anar enquistant cada vegada més, i va ser un dels motius que van portar al procés de la Nova Reforma del 1866. El decret episcopal que es va aprovar aquell any va establir que tots els caps de casa havien de poder exercir el dret de vot com s’havia fet tradicionalment. El dia dels comicis, l’elector havia de dir a la mesa per a qui votava, per escrit o de paraula. Tot i que era un sistema que coartava la llibertat de vot, és possible que fos força similar a la forma històrica de prendre les decisions, de viva veu com deia Fiter i Rossell.