Dolors de Camarlot i els carlins que fugien

Lluny de ser un cas únic, la presència de carlins a Andorra és habitual durant tot el segle XIX, especialment quan aquests eren derrotats per les tropes estatals espanyoles i havien de fugir cames ajudeu-me. Si els enclaus muntanyencs ja acostumaven a ser feus carlins, Andorra era el refugi per antonomàsia. No només garantia un territori neutral on resguardar-se quan anaven maldades; era un indret en el qual trobar el suport de famílies andorranes afectes a la seva causa i, fins i tot, suport del copríncep. I és que els bisbes d’Urgell, en especial Josep Caixal i Estradé, eren grans defensors dels interessos carlins.

Uns interessos que eren de tall conservador respecte el liberalisme que poc a poc guanyava terreny i llimava el que quedava de l’Antic Règim i de la tradició. Per això, aquells més conservadors s’havien aplegat al voltant de Carles Maria Isidre (germà de Ferran VII), el qual era vist com la persona que calia per redreçar el país. Tanmateix, el rei Ferran va canviar les normes de successió i va deixar el tron a mans d’Isabel II. Poc a poc, el liberalisme possibilista va anar imposant-se, mentre que als partidaris de Carles només els quedava rebel·lar-se.

Fa exactament un segle i mig, Dolors Camarlot de casa Rossell ajudava una partida carlina

Així es van produir a Espanya diverses guerres civils i alçaments al llarg del segle XIX dels carlins contra la monarquia establerta. Conflictes llargs i durs que sempre acabaven amb el mateix resultat: amb els carlins derrotats i fugint a l’exili, amb Andorra com un lloc de pas o fins i tot d’establiment.

La presència dels carlins al Principat no només ha deixat rastre documental. La capella de Santa Filomena d’Aixovall, per exemple, el 1839 “se alçà per obra dels Españols refugiats. [...] Felisos los valls de Andorra ab la multitud de Catalans que fugint, com un altre Lot, de sa patria convertida en una Sodoma, buscaren en sos pobles independents [d’Andorra] un lloch de asilo...”.

Un dipòsit d’armes a la casa, ocult en un matalàs

La partida carlina que el 1876 demanava ajuda a Dolors Camarlot també havia patit la derrota, en aquest cas en el context de la Tercera Guerra Carlina. Així ho creu l’historiador David Mas, que afirma que aquest petit destacament de carlins a la frontera catalanoandorrana possiblement formava part del 1r Batalló de Lleida, que potser van poder escapar de la caiguda de Castellciutat o que es trobava a la zona en el moment del setge.

El cas és que en el marc de la Tercera Guerra Carlina, els defensors d’aquesta causa es van fer forts a la capital urgellenca, en bona mesura també per l’ampara que oferia la Mitra. Aleshores el bisbe Caixal era un dels rostres més destacats del bàndol carlista, sent el capellà castrense de l’exèrcit de Carles VII.

Però com en d’altres conteses bèl·liques anteriors, la guerra es va torçar i els carlins van haver de recular. A la Seu, es van acabar fent forts a Castellciutat, fins on van acostar-se les forces de Martínez Campos, que fan posar setge a la històrica fortalesa. El setge va durar fins al mes d’agost de 1875, quan la plaça va acabar capitulant i entregant-se. Una nova victòria per un dels homes forts del moment.

A Catalunya, la guerra va durar fins al mes de novembre del 1875, mentre que en altres llocs de la península es va mantenir fins al 1876. Per aquelles dates les forces carlines ja es batien en retirada i buscaven replegar-se i, és clar, molts d’aquests destacaments van passar per Andorra. El del tinent coronel Pedro Antonio Ribas va trobar el mencionat suport en Dolors Camarlot, un suport que pel que sembla encara va anar força més enllà.

Seguint encara la recerca de David Mas, tot sembla indicar que aquest petit destacament format per quinze homes va acabar passant per Casa Rossell d’Ordino i que, fins i tot, hi van deixar un dipòsit d’armes ocult a la casa, el qual van trobar amagat en un matalàs del cap de casa fa gairebé tres dècades els membres de l’aleshores patrimoni artístic del Govern d’Andorra.

Entre les armes trobades, i que estan conservades per Patrimoni Cultural d’Andorra, hi ha carabines i fussells. Majoritàriament són armes civils, és a dir, les típiques escopetes de caça que podien tenir les famílies de l’època. De peces de caràcter més militar n’hi ha tan sols un parell, una d’elles un fusell Remington emprat per l’exèrcit espanyol i que en algun moment del conflicte deuria caure a mans carlines. En tot cas, es tracta d’un armament rudimentari que demostra la capacitat relativa que tenien els exèrcits carlins per a fer front a unes tropes regulars i ben armades com ho eren les de l’exèrcit espanyol de l’època.

En total, es conserven una quinzena d’armes de foc llargues entre escopetes de caça i fussells militars. Una xifra que casa perfectament amb les quinze espardenyes que la viuda de casa Rossell enviava al tinent coronel i a la seva tropa que malpassaven l’hivern com podien “escondidos por estos valles”.

La troballa de les armes, d’altra banda, va venir acompanyada d’uns tres-mil documents de l’exèrcit carlí que van des de la dècada dels trenta del segle XIX fins a la dels setanta. També hi havia algunes peces d’uniforme com una gola d’oficial i tres boines, les quals les deurien deixar amb les armes per passar desaparcebuts i no ser identificats com a membres de les forces carlines, tant si fugien cap a França com si intentaven tornar cap als seus llocs d’origen a Catalunya o d’on fossin d’Espanya.

A partir d’aquí es perd el rastre d’aquests carlins tot i el patrimoni de la guerra que van deixar a casa nostra.

Aquest no és ni de bon tros l’únic cas de carlins documentats a Andorra. Després de la caiguda de Castellciutat se’n coneixen altres partides que van fugir per les valls cap a França, algunes fins i tot més nombroses. Però ja molt abans, després de les dues guerres anteriors a la primera meitat de la centúria molts havien passat per Andorra i s’hi havien instal·lat. Això no agradava gens a les autoritats espanyoles, que posaven el crit al cel veient que des del Principat es donava refugi als qui consideraven enemics de l’estat. Per fer pagar la protecció andorrana des d’Espanya es pressionava limitant les franquícies comercials, la qual cosa anava en detriment d’una economia andorrana força perjudicada en aquelles dates. Alguns síndics com Gil Areny, de cal Som de Canillo, van haver de fer mans i mànigues per trobar l’equilibri entre protegir els carlins i defensar els interessos d’Andorra. El dia que s’escrigui tota aquesta història caldrà més d’un volum.