Viatge documental a l’Andorra del segle XVI
Carles Gascón prepara l'edició del diplomari del segle XVI, un recull que comptarà amb uns 150 documents i permetra conèixer a fons la centúria
Confirmació per Enric IV de França dels privilegis andorrans (1589).
Qui pensi que coneixem en detall tot el nostre passat històric està ben equivocat. La història d’Andorra és encara plena de territoris d’ombra als quals cal posar llum, i el segle XVI és segurament un dels casos més paradigmàtics d’això. De fet, si els pregunto per aquesta època segurament diran haver sentit a parlar de la cèlebre cacera de bruixes i de cosenyors que van passar de ser reis de Navarra a reis de tot França. Però com era la vida quotidiana dels andorrans de l’època? Quines van ser les principals preocupacions del país en aquestes dates? Doncs tot això, en part, encara està per respondre.
Carles Gascón en la xerrada sobre el segle XVI.
Qui pretén posar llum a la foscor és Carles Gascón, ben conegut a les nostres latituds per ser un dels historiadors més prolífics a parlar d’Andorra, l’Alt Urgell i el Pirineu en general, i que en aquest cas s’ha posat el barret d’historiador de l’època moderna per compilar i editar el que serà el Diplomatari del segle XVI, el qual preveu que reculli uns cent cinquanta documents i que juntament amb un extens estudi introductori permetrà definir les línies mestres de la historiografia d’aquesta centúria.
Els diplomataris andorrans van néixer com a col·lecció a finals dels anys vuitanta
De fet, la col·lecció dels diplomataris va néixer amb aquesta finalitat a les darreries dels anys vuitanta. En el procés conegut com d’andorranització, van prendre forma un seguit d’iniciatives per conèixer la història del país, i fruit d’això es va constituir l’Arxiu Nacional, es van publicar els primers Quaderns d’estudis andorrans o van aparèixer les publicacions de l’Institut d’Estudis Andorrans. I de la seu barcelonina d’aquest institut, aleshores amb Jordi Guillamet al capdavant, es va plantejar la col·lecció dels diplomataris.
La vocació d’un diplomatari no és altra que fer un recull de documents que permetin als historiadors d’estudiar un període concret a través de la compilació de les principals fonts que expliquen l’època o que són exemples paradigmàtics del període concret.
Les monarquies veïnes permetien als andorrans comerciar malgrat ser temps de guerra
Mentre que els primers es van començar a publicar el 1988, de la mà de Cebrià Baraut (el qual va tenir un pes fonamentalíssim en aquesta història), d’altres no van veure la llum fins als anys noranta o fins ben entrat el segle XXI. I, de fet, encara queda pendent el del segle XVI, que esperem gaudir aviat quan Gascón el finalitzi, i el del segle XX, que encara no està ni encarregat.
Tot i que encara li queda una part important de la feina per enllestir-lo, Gascón ha fet un primer tastet d’allò que ha anat trobant per aquest període poc conegut de la centúria del cinc-cents, i segons explica els documents permeten parlar de l’activitat ramadera, del bandolerisme, de l’aplicació de les disposicions del Concili de Trento, dels recursos dels comuns, de l’evolució de les institucions, de la relació amb les monarquies veïnes, de l’impacte del protestantisme i de la vida quotidiana en general. Però més que explicar-ho, millor conèixer-ho de la mà dels mateixos documents amb alguns exemples que són d’interès.
Hi ha alguns documents que són importantíssims per la manera de funcionar de l’economia andorrana, com són els privilegis, que permetien comerciar lliurement amb França i amb Espanya. Hem de pensar que en aquella època ambdós estats estaven en guerres pràcticament constants i això podia afectar l’activitat comercial andorrana. Però els monarques a nord i a sud van concedir el privilegi de comerciar amb l’altra monarquia malgrat que hi hagués guerra oberta. Això sí, se n’exceptuaven les mercaderies prohibides que podien beneficiar l’enemic: armes i cavalls.
És interessant que el monarca Carles V, en el privilegi emès el 1538, parli dels andorrans com a vassalls seus. De fet, ho va fer ell i els seus successors fins a Carles II. Així que malgrat que en aquelles dates els andorrans ja començaven a veure que les seves valls eren quelcom una mica diferent del que hi havia al nord i al sud, aquesta concepció encara no estava del tot definida.
De fet, fins i tot se n’aprofitaven fent com sempre l’andorrà. El 1559, nou andorrans van ser detinguts més avall del Pla de Sant Tirs per dur més de 304 lliures sense albarà que en garantís l’origen. Sobre ells va caure l’acusació de contraban de divises, per portar diners de procedència dubtosa, que diríem avui. A més, s’havien repartit les més de tres-centes lliures entre les butxaques de tots nou, per dissimular la quantitat que duien al damunt. Al final, se’n van acabar sortint, de l’acusació, amb un pretext molt simple. La llei referent al contraban de divises només es podia aplicar a estrangers i ells, ai l’as, deien ser catalans perquè ho eren com a andorrans, de tal manera que no se’ls podia aplicar de cap manera.
Els andorrans del segle XVI, a més de divises, sabem que també portaven armes. La documentació de l’època serveix per veure que la ballesta era l’arma per excel·lència, tant per a la caça com per a la defensa personal. De fet, diu Gascón que des de principis de la centúria que documenta pólvora a Andorra, però que tot i així la ballesta i altres armes com buriacs, llances o espases estaven a l’ordre del dia.
Més cap a final del període, sí que es comencen a trobar escopetes i pedrenyals de forma més habitual, i val a dir que no s’estaven de fer-los servir quan convenia. El cas més paradigmàtic es va produir el 1582. En un document d’aquell any, el capità general del Principat de Catalunya va confirmar el perdó general a trenta-cinc andorrans que havien comès una acció que pocs podríem imaginar. El cas és que un paisà seu, Miquel Viclat, estava pres al Palau episcopal per haver fet contraban de cavalls (recordin allò dels productes prohibits). Doncs bé, trenta-cinc companys seus es van armar amb pedrenyals, van baixar a la Seu, van alliberar Viclat del captiveri i se’l van endur.
Una acció gairebé de pel·lícula que serveix per veure exemples de violència quotidiana a la societat, que existia i també estava a l’ordre del dia. En aquest sentit, la documentació exhumada per Gascón al Tribunal de Corts permet conèixer exemples de violència en general i contra les dones en particular. En aquest sentit, la cacera de bruixes és l’exemple paradigmàtic. En els processos de persecució del crim de bruixeria hi apareixen històries d’enverinaments, amb casos sorprenents com uns porcs als quals els van caure les orelles a tots de cop! O d’un home, també semblaria que enverinat, que segons la documentació li va quedar la cara com un fetge de porc. No se la vulguin imaginar...
Acabarem amb una altra mostra totalment diferent. Un privilegi del bisbe del 1516 autoritzava els habitants d’Andorra la Vella a fer un mercat quinzenal. Això tindria poc de sorprenent si no fos la motivació que esgrimia el cosenyor: que els veïns de tota la vall hi poguessin anar a vendre els seus productes per així bescanviar-los per moneda. I per què havia de servir-los, la moneda? Per comprar d’altres productes? Doncs no: per pagar ben puntualment la quèstia al bisbe cada dos anys...
Només aquestes simples pinzellades permeten veure l’interès que tindrà el diplomatari sencer quan es publiqui. No em diran que no tenen ganes de seguir indagant en aquesta època.