Casa Cintet o el comerç andorrà al tombant dels segles XIX i XX

Una història que comença amb Jacint Rossell i la seva llibreta, en la qual apuntava el que li quedaven a deure, el que deixava fiat per poder passar comptes en el futur. Aquesta llibreta és la pedra de toc sobre la qual, amb els anys i les generacions, va anar creixent aquest imperi comercial del que en aquell moment de la segona meitat del segle XIX tenim tan sols l’embrió.

Dedicant-se al comerç com es dedicava Jacint, va enviar el seu fill, també Jacint de nom, a estudiar comerç a Tolosa, i va ser aquest tàndem el que va permetre a l’empresa Jacinto Rosell e Hijo de fer un gran salt endavant més enllà de la petita botiga que tenien en primera instància.

I és que la bona entesa entre ambdós i les sinergies creades van permetre un creixement significatiu: mentre el pare tenia un perfil més prudent i gestionava el dia a dia de la botiga, el fill establí relacions comercials a una altra escala, especialment amb Tolosa i Barcelona com a grans punts de contacte. En paraules de Daniel Fité, “les claus de l’èxit van ser l’estalvi i l’emprenedoria, una combinació de seny i rauxa de pare i fill que van fer créixer la societat mercantil fins a límits insospitats”.

L’activitat de la família Cintet obliga a replantejar com expliquem aquest època

En aquest sentit, la documentació dipositada a l’Arxiu Nacional, la qual abraça una cronologia d’entre el 1854 i el 1945, permet resseguir amb detall el moviment de les mercaderies des del punt d’origen fins a Andorra. Es conserven, en aquest sentit, les factures de ferrocarril fins a Tàrrega i Calaf, d’allà les del transport per carretera fins a on aquesta arribava i, finalment, fins a aquella Andorra que encara no en tenia. I el mateix per la banda francesa, fins a Acs primer, i cap al Principat després.

El fill de Jacint Rossell i, per tant, net del fundador, va néixer ja a la capital catalana, símptoma clar de les relacions que s’havien establert amb Barcelona. Allà tenien contactes, feien les gestions que calgués i tornaven. Una mobilitat que podria sorprendre’ns per les dates de les quals parlem, que són finals del segle XIX i principis del XX.

Sense cap mena de dubte, a casa Cintet van ser emprenedors, i van tenir bon ull (i els contactes necessaris) per a ser els primers en alguns negocis. En aquest sentit, l’exemple del fòsfor i dels llumins és més que paradigmàtic. El fòsfor, el qual es fabrica a partir d’ossos, és un producte molt inflamable que es transportava en llaunes estanques submergides en aigua. Així, de fet, arribava fins a les nostres latituds. Del fòsfor en sortien els llumins, i en un moment determinat, a finals del segle XIX, a França el fòsfor i els llumins van passar a ser un monopoli estatal, com el tabac.

El tàndem entre el pare i el fill va suposar el pas de petita botiga a gran empresa comercial

Hem de pensar com d’indispensables eren els llumins a l’època, fonamentals per encendre el foc, i no parlem ja en llocs de muntanya. Davant d’aquest context, els Cintet ho van veure clar des del principi i fan la picaresca de comprar llumins a Barcelona i introduir-los a França. A través dels contactes d’andorrans en terres occitanes, s’estableix una xarxa de distribució que acaba essent gairebé una empresa secundària de la principal.

Però la cosa va encara més enllà quan a casa Cintet tenen notícia que a Madrid es plantegen fer el mateix que els seus veïns francesos, fer d’aquest producte un monopoli. És molt significatiu que ells sabessin això quan la llei tot just quan s’estava plantejant, la qual cosa ens parla dels vincles i contactes d’aquestes cases comercials andorranes. Doncs bé, tan bon punt van tenir-ne notícia, van iniciar els tràmits per muntar una fàbrica a Andorra mateix.

Es tracta de la primera fàbrica de llumins d’Andorra, que com es poden imaginar va ser clau per l’auge del negoci en aquell moment. Tot plegat, demostra la iniciativa i també la capacitat de tirar endavant que tenien els andorrans de l’època.

Ja a principis del segle XX, aquest auge els va permetre diversificar i entrar en negocis com el de l’electrificació. En aquest sentit, van ser pioners a vendre bombetes a Andorra, per exemple. Però també en d’altres negocis, com ara el de les pells, amb el qual van establir una xarxa de compra, distribució i venda que anava del Pirineu fins a Barbastre al sud, i cap al nord fins a París i arribant a Leipzig, Alemanya.

Estem parlant, sens dubte, d’uns emprenedors i visionaris en temes de comerç de primer ordre. Fité n’ha documentat altres exemples, com els fideus que primer compraven a Calaf i que després van acabar fabricant també a Andorra mateix, o amb altres productes com ara la pólvora.

De fet, van arribar a establir vincles i negocis des de Nova York fins a Sud-àfrica, on van tenir accions d’una mina d’or. En una guia de les principals empreses comercials editada justament a Nova York, casa Cintet apareix com l’única empresa andorrana: hi apareixia el nom i l’adreça de telègraf.

Malgrat la puixança que vivia la família, el 1907 van patir un cop dur: Jacint va morir en un accident en carruatge entre Espluvins i Coll de Nargó. Això va obligar a Amadeu, que tenia disset o divuit anys i que estava estudiant a Tolosa, de fer de nou cap a Andorra i assumir la gestió del negoci familiar.

Amadeu i la seva mare Rita Naudí, la qual va jugar un paper clau en mantenir viu el projecte, van tirar endavant l’empresa i la van diversificar encara més en d’altres sectors, com la compra d’immobles o, especialment, el tabac, que va aportar-los una gran rendibilitat com a d’altres famílies andorranes del moment. Amadeu va tenir la capacitat del seu pare i del seu avi i també va ser un pioner en molts àmbits, com per exemple instal·lant un dels primers sortidors de benzina del país a la plaça príncep Benlloch, o en la venda de material funerari.

Vint mil documents donen per a molt més que aquestes poques línies. En tot cas, són un petit resum de la capacitat comercial d’una família andorrana de finals del segle XIX i de principis del XX que ens obliga a replantejar en certa manera el paradigma sobre aquesta època. Daniel Fité planteja en aquest sentit que si bé és cert que parlem d’un període afectat per la crisi de l’Andorra tradicional, trobem exemples de gran dinamisme com aquest. Segurament, si escarbem, és possible que n’hi hagi altres casos.