Rebel·lió contra Simeón de Guinda

En els darrers temps, el bisbe navarrès Simeón de Guinda i Apeztegui ha estat reivindicat com la persona clau que va salvar Andorra en un moment molt complex per a la supervivència de la seva sobirania. Guinda va ser elegit bisbe el 1714, l’any en el qual els exèrcits borbònics de Felip V s’imposaven a la guerra de successió pel tron hispànic contra els partidaris de l’arxiduc Carles. Entre aquests partidaris, anomentats austriacistes, hi havia els andorrans, que havien donat suport a la causa contra els borbons. El tombant de la guerra a favor de Felip V ja va fer recapacitar els andorrans, que van enviar sis-cents formatges al pretendent borbó per fer-se perdonar la ruptura de la neutralitat.

Felip V, tanmateix, no es va oblidar de l’opció que havien pres tots els que van alçar-se contra ell, i quan va guanyar la guerra va decidir aplicar el Decret de Nova Planta per acabar amb les institucions històriques dels territoris no castellans, cosa que també havia de suposar la fi de l’Andorra nascuda del Pariatge el 1278 i de les seves institucions. Per sort dels andorrans, el bisbe Guinda, que era borbònic, va fer primar els interessos del feu episcopal per sobre de l’aplicació del decret, la qual cosa va permetre la salvació d’Andorra tal com era aleshores.

El 1733 el bisbe Guinda va ordenar que s’arrenqués tot el tabac de les valls d’Andorra

La contrapartida, però, era clara: a partir d’aquell moment el copríncep episcopal i el Consell General lluitarien decididament contra el contraban de tabac. El tabac, en pocs temps, havia guanyat importància a les Valls, i la seva producció era lucrativa per la venda que se’n feia als països veïns, on aquest era un monopoli controlat per l’estat. El mateix bisbe deia que “las repetidas instancias y quexas se nos han dado por parte de los ministros de las Magestades católica y christianísima contra los moradores de nuestras Valles de Andorra sobre en ellas haberse introducido de algunos años a esta parte el plantío del tabaco” que provoquen “un gravísiomo perjuicio de la Real Renta del tabaco de ambas fronteras (Espanya i França), con los continuos contrabandos que se han experimentado y han cometido muchos de los naturales de dichas Valles”.

Uns quants revoltats van personar-se a la cambra del bisbe, que estava a Ordino

En aquest context complex, en el qual hi havia pressions per part dels estats veïns per acabar amb el contraban, el 1733 el bisbe Simeón de Guinda va decidir acabar per sempre amb el cultiu de tabac a Andorra. Amb aquesta intenció, va ordenar als batlles que, amb el suport de gent armada, erradiquessin “todos los plantíos de tabaco que hubiese en los pueblos”. La decisió no va agradar gens ni mica a alguns andorrans, que van alçar-se en armes (uns dos-cents en total) per impedir l’aplicació de les ordres del bisbe.

Segons el relat que fa el copríncep episcopal del que va succeir, entre els rebels hi havia Mathías Vergés, Nicolàs Montanya, Mathías Cairat i Mathías Muxella. Però aquests revoltats no només havien tingut el valor d’alçar-se contra la decisió episcopal i que s’evités el seu compliment, sinó que s’havien atrevit a anar-li a deixar personalment les coses clares al mateix bisbe Simeón.

Aquest es trobava aleshores a Andorra, a Ordino, segurament fent una visita als seus dominis i, possiblement, vetllant per al compliment de les seves ordres referents a la qüestió del tabac. Doncs bé, un centenar d’homes armats van decidir anar directes a Ordino, i es van quedar a l’entrada del poble. D’aquests, un petit grup de set persones (entre els quals hi havia els personatges citats més amunt) van personar-se al lloc on el bisbe s’hostatjava i van tenir la gosadia d’entrar fins a la seva cambra.

Segons explicava el prelat, “siete de ellos cometieron el atrevimiento de entrar en la posada donde teníamos nuestra habitación y ultrajar nuestra persona, expressando con voces desentonadas los motivos avían tenido para no obedecer mis órdenes, haciendo resistencia a la justícia y embarazar el exterminio de las plantas del tabaco”.

Mancat de capacitat per defensar-se, el bisbe va manar a aquells individus que anéssin cap a casa seva, pensant que ja trobaria l’ocasió per donar-los un bon escarment per l’actitud que havien mostrat. El cert és, però, que aquells rebels van evitar que les plantes de tabac fossin destruïdes i, per tant, de moment s’havien sortit amb la seva.

I, de fet, la cosa es va mantenir igual aquell 1733 i també els dos anys següents, en els quals la producció de tabac va continuar i, sobretot, també es va mantenir el contraban de tabac que tan poc agradava als estats veïns. És per això que el setembre del 1735, Simeón de Guinda va voler prendre de nou cartes a l’assumpte, i va ordenar novament que s’exterminessin totes les plantes de tabac de les Valls andorranes, una petició que feia a totes les autoritats, des dels batlles als cònsols passant pels prohoms.

Per evitar que es repetís novament la rebel·lió de dos anys abans, el bisbe amenaçava que qualsevol persona que s’alcés contra la seva decisió fos castigada amb presó a Oran! Pel que sembla, en aquesta ocasió la demanda del bisbe es va acabar aplicant, però sent el mes de setembre potser bona part de la collita d’aquell any ja s’havia recollit i la cosa no va derivar en el conflicte del 1733, quan l’ordre episcopal havia arribat en ple mes d’agost, en el punt àlgid de la producció.

La cosa no va acabar aquí, és clar, i com que la venjança se serveix freda, el bisbe va aprofitar per condemnar els quatre revoltosos que s’havien atrevit a alçar-se contra les seves ordres dos anys abans. Fou així com el 14 d’octubre de 1735, Simeón de Guinda va decidir condemnar Vergés, Montanya, Cairat i Muxella a sis anys de presó a Oran. Feia ben poc, el 1732, que la ciutat algeriana havia passat a mans espanyoles després de la conquesta del territori, que era un protectorat otomà, i així va restar fins al 1792. Ja es poden imaginar quina aventura més exòtica (i dura) va ser per aquells quatre andorrans anar a parar a l’altra cantó del Mediterrani, si és que realment hi van acabar anant.

Aquest va ser el primer gran conflicte després de la introducció del tabac a Andorra, però el cert és que la història d’aquesta planta arrelada al Principat tot just acabava de començar. I és que amb Simeón de Guinda, com saben, el cultiu d’aquesta planta no va desaparèixer pas d’Andorra. De fet, el prelat d’origen navarrès va morir a la rectoria de Sant Julià de Lòria el 27 d’agost del 1737, essent l’únic copríncep que es té constància que finís al país. Després de la seva mort, sabem que el cultiu de tabac va continuar. El seu successor, per exemple, va enviar una carta el 1746 als eclesiàstics sobre el contraban de tabac i la prohibició de cultivar la planta, senyal que aquesta no havia pas desaparegut de les valls.

És evident que la implantació del tabac a Andorra va ser important ja a principis del segle XVIII i que la seva producció i venda deuria portar beneficis més o menys importants als andorrans de l’època. Només així es pot entendre que decidíssin alçar-se en armes contra el bisbe, i fins i tot arribessin a escridassar-lo per defensar un negoci que, amb el temps, no faria més que guanyar importància.