“Bartomeu Rebés va deixar seixanta mil negatius”

Afinals de desembre es va donar a conèixer públicament la Fundació Bartomeu Rebés, la institució que custodia tota la seva obra fotogràfica, audiovisual i documental. L’arxiu de la fundació és una eina clau per entendre el segle XX andorrà. L’herència històrica de Rebés (1910-1997) ha estat conservada per la família, que ara amb Lluís Viu al capdavant pretén inventariar-la, difondre-la i que serveixi de pedra de toc per pensar l’Andorra del futur.

A les joves generacions Bartomeu Rebés els sonarà poc. Com els expliquem, qui era?

D’entrada, era el meu avi (riu). Una persona la tasca de la qual a la família encara som continuadors anys després. Era algú a qui li va interessar molt la cultura, que hi va creure i que la va afavorir molt al país, tant la més popular com la que podríem anomenar més elitista.

Això no era gaire habitual, a l’Andorra de fa vuitanta anys.

La veritat és que no gaire. Ell tocava música, pintava, escrivia... Tenia un rol destacat en l’activitat cultural del moment. És cert que hi havia altra gent il·lustrada, però no era l’habitual.

“Ni a l’editorial ni a la fundació som uns nostàlgics, no volem mirar el passat com un monument”

I d’aquest llegat, neix la Fundació Bartomeu Rebés?

Tota la seva producció documental i fotogràfica queda a la casa, i de la voluntat de custodiar, de conservar l’arxiu i d’assegurar un mecanisme jurídic que n’eviti la subdivisió, neix la fundació.

Quan em parla de “producció documental i fotogràfica”, què implica, exactament?

Rebés era enginyier de formació, i per aquest interès tècnic ell arriba a la fotografia. I és clar, pel vessant humanístic, també arriba a la part artística de la fotografia, però també de la música, l’audiovisual, la lletra impresa... Això explica, per exemple, que fundés Editorial Andorra. Tot el seu arxiu personal i de l’editorial és el que custodia la fundació.

De quants documents i fotografies parlem?

Aproximadament tenim uns seixanta mil negatius, unes dues-centes pel·lícules (no sé dir-te de quantes hores de gravació), enregistraments, milers de documents com ara plànols, memòries i un llarg etcètera. Tot molt divers. I, és clar, tota la documentació de l’editorial, en què hi ha, per exemple, la correspondència històrica, amb cartes entre Rebés i Salvador Espriu, per citar un cas.

“Crec que el model de l’andorranització ha quedat poc operatiu i cal superar-lo”

Deu n’hi do. I en quina cronologia hem de situar, tota aquesta producció?

Més o menys deu començar als anys quaranta del segle passat i arriba fins al segle XXI. Estem parlant ben bé de setanta-cinc anys d’història d’Andorra en múltiples formats. A més, també hi ha la documentació històrica de la casa, amb pergamins i altres documents antics que eixamplen encara més aquesta cronologia.

En setanta-cinc anys, la fotografia va canviar molt.

I Rebés va experimentar plenament aquest canvi. Ell feia inicialment la fotografia més química i recordo encara quan jo era jove i feia la carrera que va ensenyar-me a fer servir el Photoshop. D’un extrem a l’altre.

D’on li venia a Bartomeu Rebés la vocació fotogràfica?

La fotografia ell la veu com una cosa pragmàtica. A mesura que hem anat treballant l’arxiu, ens hem adonat que tenia una certa obsessió en la reproducció de l’entorn, a miniaturitzar Andorra a través de dibuixos i de fotografies. També estava molt interessat per la topografia, i això explica per què feia servir la imatge com a recurs. Al final, ell va fer la professió no volguda de capturar una època, i conservar-la a casa seva.

I amb tot aquest arxiu, quina és la intenció de la Fundació?

Primer de tot, custodiar i conservar, com es faria en qualsevol arxiu, especialment la part més sensible, que són les imatges, que ja hem digitalitzat i identificat. Paral·lelament, hi ha una tasca de catalogació i inventari. Tenim el Miquel Clua al capdavant d’aquesta tasca. I ara entrarem en una nova fase, que és la de treballar tota la part documental.

Serà consultable, tota la documentació, quan tota aquesta feina hagi acabat?

En principi, en un futur, probablement sí. Però inicialment els que volem treballar tot aquest material som nosaltres. Per tant, no hem d’imaginar-nos ara mateix un arxiu en el qual algú truqui per consultar una cosa. Més aviat serà una fundació en què serem nosaltres els que trucarem a l’especialista que ens interessi per treballar una cosa determinada. Hi ha feina a molts anys vista.

Fundació, nova seu i exposició per celebrar la inauguració de tot plegat.

Sí, vam fer l’exposició Somnis de plata, una exposició per a un sol dia, per fer una celebració amb els encara presents.

Expliqui-m’ho una mica més, això.

Rebés va fotografiar moltíssima gent, però possiblement la generació actual som els únics que quedem que reconeixem els fotografiats. És per això que vam decidir reunir familiars i amics per dir això ha passat, per retrobar fotografiats i celebrar-ho.

Coincidirà amb mi que és una mica nostàlgic, tot plegat?

Sí, de fet vam fer una celebració de la nostàlgia. Crec que això és un tret característic de l’andorranitat contemporània. I és cert que alguns, quan ens mirem aquella Andorra, ho trobem bucòlic i ens cau la llagrimeta. Però passada la celebració, la nostàlgia ja no ens és operativa: a la fundació volem treballar per crear coses noves, per mirar endavant.

Tot i així, hem de reivindicar, aquella Andorra?

A l’exposició bàsicament hi havia retrats i grups de gent, però no paisatges. No hem buscat la reivindicació paisatgística perquè aquella Andorra ja ha desaparegut, i nosaltres no som uns nostàlgics, ni la fundació ni l’editoral. No volem mirar el passat com una mena de monument, sinó com a matèria activa per crear el que no existeix.

Allò de mirar al passat per encarar el futur?

Sovint quan es parla d’Andorra es diu que hem anat endavant però que ningú és responsable d’on som. I jo no hi estic d’acord: som allà on volem ser, en som responsables, simplement no n’hem estat prou conscients. La següent fase, la que tocaria, és anar allà on volem a consciència.

Cap on creu que hem d’anar?

Penso que cal qüestionar el model de l’andorranització, plantejar un nou sistema, un nou paradigma. Crec que se’ns ha quedat poc operativa i des de la fundació volem superar l’andorranització i veure cap a on podem anar. Repensar-se com a societat és important.

Específicament sobre l’editorial que va fundar Rebés i que és la degana del país, quin és el present i futur immediats?

L’editorial segueix amb l’energia i les ganes del primer dia, i seguirà fent camí. És cert que darrerament hem estat una mica més parats, però la feina de recepció de l’arxiu ha anat en detriment de la publicació de llibres. En tot cas, veig un futur com a editorial menys generalista i més des de la perspectiva de posar noves mirades sobre Andorra.

I en què es traduirà, això?

Volem potenciar la difusió de l’arxiu i volem ser crítics constructivament. Veig que podem publicar més assaig crític, per exemple. En tot cas, en uns anys veurem on ens ha portat tot això.