Els orígens d’Andorra, patrimoni Unesco?

Ha hagut de passar més d’una dècada entre la concepció inicial de la idea i la seva materialització en forma de candidatura a la Unesco. El gran públic en va sentir a parlar per primera vegada el 2015, quan l’aleshores alcalde de la Seu d’Urgell, Albert Batalla, va parlar públicament d’un projecte transnacional que havia de permetre la declaració de la catedral d’Urgell, d’una desensa de monuments andorrans i del castell de Foix com a Patrimoni de la Humanitat. Una candidatura que havia d’estar liderada des d’Andorra però a la pràctica presentada amb el suport també d’Espanya i França. Deu anys després, la fase prèvia de redacció ha culminat amb èxit i demà a París tindrà lloc la signatura del projecte per part dels representants dels tres estats a la Unesco, amb la finalitat que aquesta pugui ser definitivament dipositada i comenci ja un altre periple, per veure si s’assoleix l’esperat reconeixement.

La finalització d’aquesta primera fase es va escenificar a principis d’aquesta setmana a la Casa de la Vall recentment renovada, un dels dotze monuments que finalment conformen la proposta. Des del departament de Patrimoni Cultural del Ministeri, la sensació era d’objectiu complert i de feina ben feta, després d’un treball rigurós i acurat que ha comptat amb una participació àmplia, que va començar a perfilar-se el 2017 i que s’ha dut a terme amb molta dedicació, especialment des de la posada en solfa definitiva el 2019.

La candidatura es va concebre el 2015, va perfilar-se el 2017 i es va posar en solfa ja el 2019

Més enllà del projecte de candidatura en sí, el ministeri de Cultura també ha hagut de posar-se les piles amb l’aprovació de diferents entorns de protecció d’alguns dels monuments que havien de formar part del projecte, molts dels quals pendents des que pràcticament va aprovar-se la Llei de Patrimoni Cultural. En aquest sentit, doncs, la candidatura ha servit també per activar un tema ajornat que sempre ha estat una de les pedres a la sabata de la gestió patrimonial andorrana.

El projecte també ha viscut moments complexos, sobretot en la seva fase final, quan des del Consorci de la Seu Vella de Lleida, liderats per la Paeria de la ciutat, van sol·licitar formalment que s’inclogués el monument en la candidatura, partint del supòsit que el Pariatge s’hauria signat allà el 1278, de la qual cosa no hi ha evidències històriques fefaents.

El projecte vol aconseguir que es reconeguin els fonaments històrics del Coprincipat

El cert és que aquella petició va caure com una gerra d’aigua freda en un projecte molt definit, tant pel fons com per les formes, ja que des d’Andorra i la Seu d’Urgell se’n van assabentar per la premsa. Malgrat que des de les institucions es va mantenir un perfil baix, el cert és que la intenció de la Paeria va causar malestar i una incomoditat importants.

La proposta rocambolesca, que inicialment va tenir el suport de la Generalitat i de la consellera Sònia Hernández, va acabar essent desestimada a principis de l’any passat, quan el Comitè de pilotatge de la candidatura, el Copil, va acabar tancant definitivament qualsevol aspiració lleidatana.

Els dotze aspirants

Més enllà dels ja mencionats monuments de la Casa de la Vall i de la catedral urgellenca, conformen la candidatura diversos vestigis del passat medieval d’Andorra. Mencionar que per la part francesa s’inclou també el castell de Foix, de tal manera que queden inclosos els tres grans pilars de la història política andorrana, conformada entre el comtat foixenc, el bisbat d’Urgell i la Casa de la Vall com a nucli històric de la sobirania política andorrana representada pel Consell de la Terra, primer, i pel Consell General, després.

La resta són set esglésies del país (una per parròquia), una llista que comença amb Sant Joan de Caselles, continua amb Sant Romà de les Bons, Sant Martí de la Cortinada, Sant Climent de Pal, Santa Coloma, Sant Serni de Nagol i que acaba amb Sant Miquel d’Engolasters. I, finalment, dos jaciments que són fonamentals per entendre l’Andorra medieval, com ho són el del Roc d’Enclar, que permet explicar la història del país en el pas de la tardoantiguitat a l’edat mitjana, i el de la Roureda de la Magineda, que justament narra l’Andorra de la plena edat mitjana.

Per tant, no estem davant d’una candidatura exclusivament basada en el romànic o en un monument concret, sinó d’un seguit d’elements que expliquen la formació d’Andorra en els seus orígens medievals. I, de fet, aquí és on rau segurament l’originalitat del projecte presentat, que porta per títol Els testimonis materials de la construcció de l’Estat dels Pirineus: el Coprincipat d’Andorra. Que sapiguem, és la primera vegada que es planteja que els testimonis que expliquen els fonaments d’un estat contemporani puguin ser reconeguts com a Patrimoni Mundial de la Humanitat per la Unesco.

Aquest és un dels elements que han destacat els representants polítics andorrans en la presentació de la candidatura aquesta setmana, el fet que el llegat que fa Andorra el món, de construcció d’un país amb una cosenyoria compartida, pugui ser reconegut per les seves característiques úniques en la realitat contemporània. I és que la construcció de l’estat s’ha fet més des del pacte que des de la força, des de l’entesa abans que el conflicte armat i des de la concepció d’un poder de caràcter limitat pel fet d’ésser compartit.

Pendents de la Unesco

Per tot això, juntament amb el caràcter transnacional de la proposta i la sensació de feina prèvia molt ben feta, s’espera que la Unesco pugui valorar positivament la candidatura i reconèixer tot aquest patrimoni amb la certificació esperada. Tanmateix, des del moment en què aquesta sigui dipositada, ja no hi haurà res que depengui d’Andorra ni tampoc dels estats veïns que han col·laborat en el projecte. Tot dependrà exclusivament de la Unesco, de la qual evidentment se n’espera una decisió favorable però sense certeses que pugui acabar sent així. I és que en aquestes qüestions, la decisió no respon exclusivament a criteris tècnics contrastables, sinó a d’altres qüestions molt més complexes de discernir.

En tot cas, la resposta no serà ni molt menys immediata. Les previsions apunten que pugui ser cap al 2027, sense més concreció, quan es pugui obtenir una resposta definitiva, o com a mínim quan la candidatura pugui ser valorada. Per tant, queda encara una part important del camí per recórrer, però tenint en compte que tot el que s’ha fet en l’última dècada té un valor imprescindible per assolir l’èxit.

Actualment, Andorra té cinc elements inclosos a la llista de Patrimoni de la Humanitat, com ho són la Vall del Madriu-Perafita-Claror, les Festes del foc del solstici d’estiu als Pirineus, les Festes de l’Os dels Pirineus, la transhumància i l’art de la construcció de la pedra seca, coneixements i tècniques. Alguns d’aquests reconeixements s’han obtingut ja en col·laboració amb els territoris veïns.

De fet, del nou projecte, l’èxit podria venir en part del fet que Andorra no té una gran quantitat de Patrimoni de la Humanitat, la qual cosa podria jugar a favor del Principat en aquest cas.