Jan Arimany: “He fet l’editorial dels meus somnis amb joies oblidades”

Si ens situem cinc anys enrere, qui era aleshores Jan Arimany?

Era una persona que havia deixat la seva carrera en el món del dret per dedicar-se a fer d’editor. Una persona que va estudiar i va fer pràctiques editorials, però que no va trobar feina en aquest àmbit ni a Anglaterra ni a Espanya.

“Trotalibros és la primera editorial del món que neix a partir d’un canal de recomanacions”

I al final, va decidir crear-se la teva pròpia feina...

Amb el suport familiar, vaig decidir crear el meu propi segell editorial, però amb molt poca esperança i convençut que no tiraria endavant i que seria un fracàs. Com a mínim, intentar-ho.

Va ser un salt al buit arriscat, però darrere hi havia una base a les xarxes socials.

Podria dir que vaig començar en el món de l’edició amb el meu blog de ressenyes sobre llibres i quan vaig obrir el canal de YouTube va ser ja amb el plantejament de fer l’editorial. I, de fet, Trotalibros és la primera editorial del món que neix d’un canal de recomanacions de llibres.

“La fidelitat
dels lectors ha estat des del principi la clau
de l’èxit de l’editorial”

Potser aquesta és la clau de l’èxit?

Quan va néixer Trotalibros en plena pandèmia ho tenia tot en contra, però justament va ser la fidelitat dels seguidors del canal el que va fer que el projecte tingués possibilitats.

Aleshores això de recomanar a les xarxes no era tan habitual.

La part bona de la pandèmia va ser que va donar visibilitat a iniciatives culturals com aquesta. Ara hi ha molta oferta, fa sis anys no era així.

Va tenir visió.

Jo consumia canals de YouTube, però no hi trobava el que jo volia, algú que parlés de llibres que no fossin juvenils, que comentés el Premi Nobel de Literatura... Al final, de la nit al dia vaig prendre la decisió de fer jo el meu propi canal pensant en el que volia jo com a consumidor.

Trotalibros també és una mica això, no creu?

Sí, he fet l’editorial dels meus somnis buscant joies de la literatura que no es coneixen o també clàssics que injustament han caigut en l’oblit. Això és el que m’apassionava i que volia com a lector i com a recomanador de llibres. Sovint volia recomanar al canal un llibre que no estava traduït al català o al castellà i pensava que era una llàstima no poder-ho fer. Amb l’editorial, no només el puc recomanar, també el puc editar i fer-lo arribar a tots els lectors.

Amb tant pessimisme com ho encarava, el va sorprendre, la resposta de la gent?

Va ser impressionant. La gent buscava la nostra edició de La guardia tot i estar en català a Club Editor. Que la gent conegués el canal els va portar a les llibreries, i així ens van conèixer també els llibreters. La fidelitat dels lectors ha estat l’èxit de Trotalibros, perquè al principi no sortíem als mitjans tradicionals, tot era a través del canal, el contacte amb els lectors únicament era virtual.

L’edició a Andorra està a l’alça. És un bon lloc per editar?

Cada vegada més, tot i que fa cinc anys no ho era tant. Jo tenia clar que volia viure a Andorra i que si havia de fer l’editorial, anés com anés, volia fer-la al país on he nascut i m’he criat. Encara que abans l’edició estava molt concentrada en llocs concrets, ara cada cop s’ha disseminat més i hi ha editors a tots els racons. Amb aquests anys, el paper de l’Associació d’Editors i del sector en general ha fet que el país sigui cada cop un lloc millor per editar.

Quines limitacions hi ha, respecte a països veïns?

Bàsicament, les traves burocràtiques pel fet d’estar fora de la Unió Europea i voler-hi comerciar. Però també si vols expandir-te a l’Amèrica Llatina: si has de passar pel port de Barcelona, ser una empresa d’Andorra ho fa difícil. I després, és clar, les subvencions: les de la UE, d’Espanya o de la Generalitat són més elevades i competim amb un cert desavantatge.

També hi deu haver punts a favor d’estar a Andorra, m’imagino.

Sí, sobretot el fet de tenir una administració propera, que escolta i dona suport per diluir els desavantatges. Penso per exemple amb la presència en fires: sense el suport del Govern seria del tot impossible anar a la Feria del Libro de Madrid o ara fa poc a la FIL de Guadalajara. Crec que això és un factor diferencial.

De les joies que ha recuperat, quines són l’ànima de l’editorial?

Estic especialment orgullós d’haver traduït al castellà Solitud de Víctor Català, per exemple. Un llibre que es compara amb Cims borrascosos i que era molt desconegut a Espanya, i no diguem ja a l’Amèrica Llatina. També aprecio especialment la Janet Frame, que va viure a Andorra, i que va ser una gran escriptora malgrat tenir una vida extremament complicada. I podria seguir: Virginia Woolf, Konstantin Paustovski... És difícil triar-ne uns quants d’entre tots els publicats.

Com cerca els títols del catàleg editorial?

No tinc cap mètode concret. Al principi de tot vaig agafar un paper i un bolígraf i vaig anotar aquelles obres del meu interès de les quals no hi havia una traducció recent. L’editorial va començar amb aquesta llista de desitjos i després he anat trobant joies gràcies a traductors, a les llibreries de segona mà, etcètera.

I què el fa decidir a favor de publicar un llibre o descartar-lo?

Els arguments comercials no m’han guiat gaire, i això és un privilegi, tot i que ja sé quins llibres poden vendre més i quins menys. Sobretot, busco que malgrat ser llibres antics (alguns són del segle XIX o de principis del XX), encara tinguin alguna cosa a dir-nos avui. Per a mi és important que, més enllà de la distància temporal, hi trobi aquells elements que et fan identificar amb la història: les realitats, les inquietuds o els problemes d’un món que tu també et pots fer teu. Si és una obra que parla d’una experiència que ja no ens podem fer nostra en el món actual, aleshores ja no m’interessa.

Té 32 anys. Es veu fent tota la vida d’editor?

La veritat és que sí. Em costaria molt fer una cosa diferent i la veritat és que ho gaudeixo molt. Visc sempre amb la sensació que això és un miracle i cada any l’intento gaudir com si fos l’últim de l’editorial. Per això també publico alguns llibres que de vegades penso que són una bogeria, com el totxo Gente independiente amb traducció de l’islandès. Si puc dedicar-me tota la vida a això, no m’avorriré, crec.

Què n’hem d’esperar, de Trotalibros, els pròxims cinc anys?

En aquest cinquè aniversari hem reeditat el primer llibre, La guardia, amb uns relats que no hi havia a la primera edició. I a partir d’enguany naixerà una col·lecció de no-ficció, perquè també vull tenir la possibilitat de publicar assaig. Això sí, la línia principal seguiran sent els clàssics.

I autors contemporanis?

Reconec que en el futur m’agradaria publicar-ne també, sí, però ara mateix això és més un desig que un projecte real.