Breu història dels vincles de Pau Casals amb Andorra

L’any 1945 és quan possiblement Valentí Claverol hauria disparat aquesta meravellosa instantània a les portes de la Casa de la Vall, amb un elenc de figures rellevants entre les quals hi ha Pau Casals, el gran violoncel·lista català. Al llarg dels anys quaranta, Casals va tenir una intensa relació amb Andorra, de la qual cada vegada sabem una mica més gràcies a la investigació dels historiadors Anna Mora i Josep Maria Figueras, que aviat veurà la llum.

La relació de Casals amb Andorra es va iniciar ben a principis dels anys quaranta. Aleshores, el músic vivia a Prada de Conflent, a la Catalunya del Nord, com a exiliat després de la victòria franquista. Viure a Prada ja el feia estar més aprop d’Andorra, però el nostre país va ser també un punt de trobada amb la família, tant la part que vivia encara a Catalunya com la que estava a França. I, a més, va mantenir contacte molt habitual amb altres exiliats que havien triat Andorra per instalar-se després de la Guerra Civil espanyola.

Casals hauria fet testament al país als anys quaranta per la seva fidelitat amb la llengua catalana

Entre ells, hi havia Andreu Claret, l’home de les neus, amb el qual Casals va mantenir una relació epistolar molt habitual. Però també Norbert Orobitg, Josep Fontbernat, Miquel Lladó, Josep Viladomat o alguns andorrans il·lustres com Bartomeu Rebés. Fins i tot, alguns andorrans que estudiaven a Prada, com Eduard Rossell, hi van mantenir contacte, anant-lo a visitar i a parlar amb ell, i el músic preguntava i interessant-se per Andorra i per si el país conservava la identitat amb els canvis que estava vivint.

Casals també va fer amistat amb Julià Reig, el qual, en la seva etapa a sindicatura, va negociar que s’interpretés al país El Pessebre que aquest va compondre, en un concert que hauria d’haver tingut lloc als volts del dia de Meritxell del 1964, però que per qüestions de calendari no es va acabar celebrant. De fet, hauria estat l’únic concert públic que podria haver fet Casals a Andorra, tot i que sabem que en alguna de les seves visites va fer alguna interpretació de caràcter privat amb els amics que tenia al Principat.

La foto de
Valentí Claverol del 1945 és el primer document gràfic de Pau Casals a Andorra

En tot cas, sí que sembla que part d’aquest obra, El Pessebre (res a veure amb el de l’Esteve Albert, amb qui també tenien contacte epistolar), s’hauria pogut compondre al país. A la fotografia en qüestió, ara hi tornarem, justament apareix també Joan Alavedra, que és ni més ni menys que el lletrista d’aquest oratori. Per tant, en la història dels vincles andorrans amb Casals caldria anotar-hi, també, que part d’aquesta obra hauria vist una mica la llum a les Valls.

Pel que han pogut descobrir els investigadors Mora i Figueras, Casals hauria vingut en diverses ocasions al país. El primer viatge hauria tingut lloc el 1941, quan s’hauria traslladat al Principat per fer-hi testament per fidelitat amb la llengua catalana, ja que aleshores era l’únic lloc del món on podia fer-ho. Un cas molt similar, el recordaran, al de l’il·lustre Pompeu Fabra.

De fet, se sap que Casals va atorgar poders al notari Rossend Jordana en aquella època, per tal que aquest el pogués representar al país per aquestes gestions. Segurament va fer més d’un testament, per bé que fins que no passin els cent anys perceptius per consultar aquesta documentació històrica no es podrà saber amb tota l’exactitud que es voldria.

També va venir el 1945, any d’aquesta fotografia, el 1946 a veure la seva neboda Pilar, que també era una gran violoncelista, o el 1947, quan va fer també una cessió de poders. Segurament va venir altres vegades en aquells anys, fins a una darrera visita el 1950, de la qual es conserva també una fotografia de Claverol, pel que sembla amb la Cobla Orquestra Brístols, del Vendrell, la seva localitat natal. La relació directa amb casa nostra es va acabar quan Casals va marxar cap a Puerto Rico, ja als anys cinquanta, i va casar-se allà. Aquest canvi de residència va allunyar-lo, per bé que com hem dit, es va treballar perquè fes un concert a Andorra el 1964.

La filla de Casals, Enriqueta, de 102 anys i resident a Perpinyà, és un dels testimonis que recorda la interpretació que el seu pare va fer d’àmbit privat a Andorra del cèlebre El Pessebre, coincidint amb una de les visites del músic i, potser, en el mateix any en el qual Claverol va deixar el primer document gràfic de Pau Casals a Andorra.

Tornem ara a la fotografia en qüestió. Com no podia ser d’altra manera, a la porta de la Casa de la Vall. Al centre de la imatge hi apareixen Casals i la seva dona, Francisca Vidal. També hi ha altres personatges cèlebres, com l’escriptor Lluís Capdevila (autor, entre molts altres, d’El llibre d’Andorra), l’escultor, Josep Viladomat, Andreu Claret (amb qui mantenia un gran contacte epistolar i qui li explicava, per exemple, quan obria el port d’Envalira ben nevat), també la família Alavedra, i un jovenot Julià Reig.

Dels Alavedra hi havia Joan, la seva esposa Fresquita Capdevila i un adolescent, Macià Alavedra. Aquest darrer potser els sona, perquè va acabar sent un polític català de finals del segle XX, dirigent de Convergència Democràtica de Catalunya. Ell, de fet, és la clau de volta que ha permès datar la fotografia el 1945, ja que se sap que en el moment de la instantània tenia onze anys.

El vincle amb els Alavedra és important en aquesta història. Dos anys abans, l’any 1943, s’havien convocat els Jocs Florals a Perpinyà. Casals havia animat el seu amic Joan a presentar-s’hi, i aquest s’havia assegut a escriure el llarg poema que finalment guanyà la Flor Natural del certamen d’aquell any: El Pessebre.

I Casals, amb el poema al cap i assegut al piano, es va posar a cantar-ne els versos. Començava així a néixer aquesta gran obra del mestre que finalment es va estrenar per primera vegada el 1960, la nit de Nadal, a Acapulco, Mèxic. Si bé mai va poder-se sentir públicament a Andorra, sí que va interpretar-se’n privadament alguna part, com dèiem en construcció en aquelles visites de Casals a Andorra. És inevitable pensar, evidentment, que en la seva estada immortalitzada per Claverol el 1945, Casals i Alavedra van parlar de com evolucionava tot plegat.

Que sàpiguen, però, que això tot just és un petit tastet, i que de la relació de Pau Casals amb Andorra en sabrem molt més ben aviat, quan el patracol que Anna Mora i Josep Maria Figueras (ara a mans de Patrimoni Cultural, que és qui va fer-los l’encàrrec d’investigar aquesta qüestió l’octubre del 2023), vegi la llum en forma de llibre. De moment, Mora prefereix ser prudent i no desvelar algunes de les descobertes, cosa que ens deixa amb ganes de saber-ne més ben aviat; haurem d’estar atents. El que és evident és que el català més universal del segle XX va tenir un vincle especial amb les nostres valls andorranes.